Potser ho fa que sóc néta d’un indiano, (que mai va ser anomenat com a tal, perquè enlloc d’anar a parar a les nostres costes, va ser casat amb una neboda a qui li duia 30 anys i es va establir a Avinyonet de Puigventós ) que tinc passió per la meva terra, pel meu país. M’estimo amb bogeria la meva pàtria, paraula lletja, ja ho sé. També sóc amant de qualsevol altra pàtria, sigui de qui sigui, en el sentit identitari, i crec que la terra i la cultura ens defineix, i després, ja trobarem totes les semblances i diferències, i ens enriquirem mútuament, des de l’òptica del respecte d’igual a igual.
El meu avi indiano, arribat de Cuba amb 48 anys, vidu i sense fills, ric, fastigosament ric per l’època, es va poder permetre el luxe de comprar cases i terrenys prop de la terra de naixença. I amb ull viu, va comprar també tota una mansarda de cases a Barcelona. Evidentment, després de la guerra, de tot allò no en va quedar res. Massa vell per entendre de canvis polítics i monetaris, els seus diners republicans es van fondre bescanviats per papers que no valien res. De tot plegat no hi ha records fiables, només relats escadussers collits aquí i allà dels fills d’un pare massa vell, però prou estimat per la seva jove muller, que, als pocs mesos de morir el seu home, el va seguir en silenci amb 48 anys i molts fills encara joves, massa joves per entendre res.
Tampoc s’havien entès amb el seu pare, que parlava un castellà cubà al qual ells es resistien amb la por del jovençà al senyor i amo de la casa. Diu que se’n fotien d’ell quan, a taula, sota la seva mirada seriosa, ja havien après que podien dir de tot, que ell poc els entenia. Massa anys en terra estranya, a la qual s’emparava quan volia fer-se respectar amb un cop de bastó de senyor. Un cop de poder que els feia enmudir.
Perquè tot això, us preguntareu... Doncs perquè ja n’hi ha prou de por al senyor que ens ha de concedir el dret a ser qui som. Prou de ser fills d’una pàtria que ni ens entén ni ens vol entendre, i que ens nega, que ens barra el pas per seguir el nostre camí, no pas amb tracte de pare controlador, no només amb el cop de bastó, sinó amb el tancament de tots els camins que farien possible mantenir-nos i créixer com una terra lliure i mestressa del seu destí.
I el més trist de tot plegat, és que qui ara farà la feina, és un tipus que està en un càrrec que no li pertany ja des de l’any 2007. Digueu-me, no ha arribat ja el temps de la revolta? He vist els ulls i les cares dels carcamals que ahir van tornar a voler ser déu en terra estranya. Els ulls quasi orbs, els llavis caiguts en un rictus de ràbia, enganxats al seient del poder que per dret ja no els pertany.
Com hem de permetre que els il.legals ens vulguin il.legalitzar? Parafrasejant Raimon, no, diem no, nosaltres no som (no volem ser) d’eixe món.
Perquè tot això, us preguntareu... Doncs perquè ja n’hi ha prou de por al senyor que ens ha de concedir el dret a ser qui som. Prou de ser fills d’una pàtria que ni ens entén ni ens vol entendre, i que ens nega, que ens barra el pas per seguir el nostre camí, no pas amb tracte de pare controlador, no només amb el cop de bastó, sinó amb el tancament de tots els camins que farien possible mantenir-nos i créixer com una terra lliure i mestressa del seu destí.
I el més trist de tot plegat, és que qui ara farà la feina, és un tipus que està en un càrrec que no li pertany ja des de l’any 2007. Digueu-me, no ha arribat ja el temps de la revolta? He vist els ulls i les cares dels carcamals que ahir van tornar a voler ser déu en terra estranya. Els ulls quasi orbs, els llavis caiguts en un rictus de ràbia, enganxats al seient del poder que per dret ja no els pertany.
Com hem de permetre que els il.legals ens vulguin il.legalitzar? Parafrasejant Raimon, no, diem no, nosaltres no som (no volem ser) d’eixe món.
6 comentaris:
Jo crec que sí, que ja ha arribat el temps de la revolta, però... no tenim cap timoner que sigui vàlid, ningú que unifiqui aquesta terra de tants caps tants barrets.
Les iniciatives de fer un pas enllà, de concienciació són sempre criticades dels uns als altres.
És temps de revolta, però no la veig per enlloc i si sorgís... qualsevol persona que podria haver-la començada en el mateix sentit, la boicotejarà perquè no l'han començada exactament com ell creia que havia de ser... i anem dividint, sempre dividint...
Jo també m'estimo mot el meu país, i la meva llengua i els veig tots dos perduts ...
La Carme expressa tan bé el problema de posar en marxa la revolta, com tu el diagnòstic de la situació, Zel. La revolta és dins de molts cors catalans, em sembla que en això estarem d'acord; només falta l'espurna que posi en marxa la maquinària.
Això d'"Espanya" ja no s'aguanta per enlloc.
em nego, em nego a veure perdudes la nostra pàtria, la nostra llengua ... Hem de començar a canviar el xip. Per què nosaltres, els catalans, ho acceptem tot, anem demanant disculpes per parlar el nostre idioma, pregant que ens arreglin les infraestructures... Sempre havent de justificar-nos per ser nosaltres. Ja està bé! Diguem prou! No pensem que és mala educació, parlem català en tots els àmbits i a totes hores i canviem d'idioma quan el nostre interlocutor ens ho demani perquè és de fora o fa poc que hi viu entre nosaltres. Això val per als immigrants. Referent al nostre país, siguem bel.ligerants, exigim als nostres polítics, demanem responsabilitats. No podem sentir-nos derrotats, no ens ho podem permetre. L'hi devem a tots els que, pels nostres drets, van patir, van lluitar, van morir...
Ha arribat el temps de la revolta sí! posem-nos-hi!
Mai és terd per dir prou, mai és tard per dir no. La llengua i la nostra pàtria no les perdrem mentre tinguem dins el cor la voluntat de conservar-les.
Tots junts, contra els indesitjables.
Tot plegat es una gran vergonya.
Son una colla d'incompetents i carcamals.
Ho sento, jo també estic empipada amb aquest tema.
Publica un comentari a l'entrada