05 de setembre 2010

qui em va ensenyar a estimar la diferència...

ella era especial
amb ella vaig aprendre a treballar amb nens especials
vaig aprendre que hi ha moltes maneres d’aprendre
em va ensenyar que una classe no és una, sense mirar els ulls de cadascun
vaig aprendre la riquesa de la diferència
em va ensenyar a mirar el món des del seu món sense sons
a escoltar per ella i per mi
a traduir-li la vida que no sentia
a estimar el pas petit en un camí molt llarg...
.
d’això fa trenta-dos anys
vam compartir un curs i set estius
i del darrer en fa vint-i cinc
.
i des de llavors, cada any compartim un dia sencer amb la família...i ens abracem, i parlem com si ahir ens haguéssim dit bona nit, i...no hi ha oblit.
.
ara en té 38, un fill de quatre, i és i fa allò que ningú va creure mai que podria ser i fer, tota una gran mestra, especialista en allò que ella és, una mestra sorda que parla, amb la boca, amb les mans i amb el cor... i que escolta amb els ulls i amb el cor, també...
que treballa amb persones com ella, i des de petits els acompanya, ajuda i entén més que ningú, i lluita per no perdre’ls (i que no es perdin com es perdia ella, sola enmig d’un món que no l’entenia...)
i què caram, ara, som amigues, més amb cada any que passa, i en fa trenta-dos.
com voleu que no li doni les gràcies?
gràcies, Ma Assumpció!
:

7 comentaris:

novesflors ha dit...

Una amistat preciosa, naixent d'on ha nascut. Pots sentir-te orgullosa i contenta.

Sergi ha dit...

Hi ha gent que pateix de petit i després la ràbia els fa desitjar que els altres pateixin com ell. En canvi, altres persones lluiten perquè altra gent ho tingui més fàcil, i millor exemple no hi pot haver que algú que ho ha viscut. Només per això ja es mereix un respecte i una felicitació i veig que tu li professes en forma d'amistat, cosa que, sens dubte, a ella la fa molt feliç també.

òscar ha dit...

Una AMISTAT en majúscules no només mereixedora d'aquest encisador apunt, Zel. Mereixedora, sens dubte, que tingui el premi d'acompanyar-vos tota la vida.

Carme Rosanas ha dit...

Una amistat que segur que durarà per sempre. Ella deu ser especial, molt especial... no pas només perquè no hi sent, també deu tenir el cor molt gran. Podeu estar-ne orgulloses, totes dues. L'una de l'altra i cadascuna d'ella mateixa.

Ferran Porta ha dit...

Hi ha relacions que són autèntics puntals de la nostra història vital. N'hi ha per celebrar-les!

rebaixes ha dit...

Un homenatge, un reconeixement,una amistat i tot molt en dins...Els sords tenen un ulls brillants com estels... sempre parlen i comprenen.Tenir una persona així a vora i compartir amb ella, tapar-se les orelles i escoltar amb el gest... No m'estranya que la veneris, i ella... també a tu... Anton
// En quan al blog, em diuen que no soc sol que li passa el no actualitzar-se, ja ho curaran, jo sé que fer i tot ho veig normal. Un petó per donar-te força ... que ja torneu a emprendre la lluita que satisfà quan es fa a gust com tu.

Garbí24 ha dit...

els anys demostren la gran amistat que us uneix, felicitats, coses així molta gent no ho tindrà mai