23 de novembre 2011

Una obra efímera Relats Conjunts.



Es tractava d’aconseguir una mena d’ésser amb personalitat pròpia, i calia, això sí, prendre un xic de cadascun dels proveïdors. Els inventors de l’ésser global hi van posar els fonaments. O així ens ho van vendre.Tampoc es va esbrinar gaire si aquella aparença ferma de la base responia a una fortalesa real, o tenia corcs per dins.

El cas és que cadascú hi va posar un pessic del que tenia. Digueu-me malpensat, però el repartiment era desigual. El producte final semblava, però, prou aconseguit.
De fet tenia tota una aparença reconeixible. Els del sud hi veien els seus raïms, les seves carbasses, les avellanes i la flor de tarongina,fruit d’un gran esforç. Castanyes i cereals a repartir, tubercles, vinguts d’algun dels aspirants a socis i per guarnir, precioses fulles posades per membres de ple dret, per acabar d’aconseguir un producte curull de promeses.
Repeteixo, per no caure en enganys, el més fresc, allò sucós, era força meridional.

Passada la primera i emocionant festa de la globalització, allò més fresc, fruit de la terra, i de grans sacrificis, es va anar marcint, en no trobar tota la sava desitjable de la soca que havia fet promesa ferma de suport. Malpensats deien, que de fet, la soca s’havia fet de sota mà amb productes de rebuig, comprats a preu de “saldo”.

Però el cas és que, malgrat no donar gaire, més mirant per sí mateixa i poder dir que com a ferma base aguantava alguna cosa, la soca seguia xuclant, i xuclant i xuclant i en poc temps, l’obra s’anava escolant feta suc llefiscós i pudent, i els amos de la soca reclamaven cada dia la seva ració de producte fresc i net. Acabeu la història com més us plagui.

5 comentaris:

rebaixes ha dit...

Allà a casa meva he deixat aquesta resposta al teu coment, no per a res aquesta col·laboració que presentes avui. Ho faig per que sàpigues que penso amb tu moltes vegades, però no tinc massa temps per seguir a tots els que voldria. Sé que m'ha tocat grossa quan ja em creia que la felicitat no em jugaria una mala passada.Anton.
.....................
rebaixes ha dit...
en la vida davant les dificultats que se'ns presenten tenim la ment per pensar i sol·lucionar el que ens ve, volguem o no.
Costa ZEl d'acceptar sempre els fracassos que tenim. Pensem que no ens els mereixem i hem de recopilar totes les astùcies per fer nostres el moments dèbils i aixecar de nou la barricada contra el que ens porta la infelicitat.
en el meu cas, no em poso a plorar per que tinc persones al costat que si jo caig elles caurant i tinc la rsponsabilitat de superar els problemes. Me'n ric per que els altres no plorin.
I no és que no tingui ganes en molts moments de llençar l'espasa i donar-me per vençut.Però com et dic la rsponsabilitat em dona forçaper superar aquest impossible
Tu, potser, poses massa sidral al got i set sobreix, calmat, i medita el que necessites.
El PER QUE no el resoldràs mai, et toca a tu el que et toca i a mi i als meus el que ens han posat... Es un plat diìcil de menjar i de pair... Ningú el vol...I quan a un no li toca coses grosses es pensa que està indemne, que el dolor no li vindrà mai, que per a ell... I no és així. de vegades la pluja és per fertilitzar, però també el núvol pot protar ... i si et toca no es pot apartar... No tinc cap cosa màgica per sol·lucionar això, però aocupa la ment i no et recreis en voler retornar al que no pot retornar, i no vull dir que no recordis, sinò que no et possis a favor de la tristesa, del dol,
No sé que més dir-te, pensa que jo em desperto moltes vegades a la nit i per retornar al son em poso a contar números i allunyo el que em vol retenir però no em porta la sol·lució.
Una abraçada del teu amic que et tinc present encara que no et visiti fluidament. Anton.

23 de novembre de 2011 20:42

Elfreelang ha dit...

No sé què dir-te m'ha deixat trista i xuclada el teu relat, per altra banda molt real i metafòric....acabarem metjant-nos els enciams de terra ....ànims hem de resistir!

Sergi ha dit...

Qui ho diria que parlem de fruites i verdures, quina visió més fatalista. Però suposo que quan al cap hi tens unes coses, és difícil eliminar-les fins i tot quan fas relats. I és que en la situació actual, n'hi ha per pensar-hi.

Rafel ha dit...

jo diria que és un mirall trencat.

montse ha dit...

Aquest relat és inquietant com les retallades imposades.