Xexu. Inici de sèrie primavera sota el castell

Fa uns mesos que estic com abatuda. Qui em coneix un xic ho nota, no comento, passo sovint d’actualitzar, no reviso els escrits i després veig disbarats, fins i tot abandono jocs que m’encanten (ai aquest febrer poètic...). Sé que el meu mal no té remei, perquè va molt lligat a com hem de viure la vida. I jo no he après a fer veure que tot va bé. Els únics que crec que no ho pateixen són els meus estimats 26 fills deixats durant dos cursos. Allà, amb ells, com he fet tota la vida, no hi entren les meves males històries.
I és ara quan surt en Xexu.
Com t’ho fas per ser-hi sempre? T’he llegit molt, però molt, i sé que ets de “menjar-te l’olla”, de qüestionar-te tot començant per tu mateix, de deixar un tros d’ànima en cada text. Però no falles, hi ha sempre la teva petjada.
De vegades em sorprenc a mi mateixa imaginant com deus ser. Alt? Baix? Normal? Pelut? Pelat? Esprimatxat? Ufanòs? Malcarat? Ui, no t'ho prenguis malament!L’únic que crec que potser reconeixeria sense haver vist seria el teu mirar.

Conec la cara de molts i moltes que volten per aquí, però no la teva. La feina, el tarannà, les dèries, els gustos i els disgustos... Tú, en canvi, tens un aire abstracte que se’m fa difícil definir en imatges. Alguna vegada, fins i tot, m’havia sorprès adonant-me que notava si en un comentari em renyaves un xic... em sabia greu! També em feia il·lusió notar proximitat de pensament, i això segueix sent així.
És curiós, que, el teu “Bona nit i tapa’t”, va ser el primer que em va apropar, és una frase que dic sovint quan no puc més i vull dormir per no sentir. Per això estic intrigada, més que mai. Ara que estic tan baixa, sempre hi ha el Xexu que em diu quelcom. Per això, amb la intriga, un moltes gràcies, i un gran petonàs. Un dia sabré el teu secret!