entre el brancatge quasi fèrtil
a punt ja de brotar, prenyat de gemes tendres,
cerca un viarany mentre prova de xuclar
la saba nova que flueix, per no perdre el rumb
ni l’alè, per seguir endavant, i amunt,
sempre a la recerca del nou camí
que l’alliberi del laberint del vil verí
no pot deixar la lluita,
seria tristament deixar la vida
darrera el sol llueix, crema amb l’escalfor
que la farà per sempre independent,
ço és, això que vol per ella i per la terra
sap que el minotaure ha de morir sol
víctima de la pròpia mesquinesa
(afegint un granet més al camí cap a la llibertat de la nostra terra)
5 comentaris:
una bona reivindicació per entrar amb força a la primavera...que sempre serà millor que una "primaderisc"
Per eliminar al minotaure, haurem de construïr el laberint per encerclar-lo. La lluita serà dura.
Veig que despunta el dia.
Tan de bo tot això que veiem i patim fes despuntar un dia de llibertat com el de la teva foto.
Emociona el teu poema... bona primavera, amb un xic d'esperança i de llum per seguir endavant.
Un Teseu enamorat ha d'entrar en el laberint per matar el Minotaure.
Podrà sortir amb l'ajuda d'Ariadna ... però aquestes històries mai acaben bé, els amants fugen i se separen per sempre de forma misteriosa.
Bona tarda Zel :)
Publica un comentari a l'entrada