Quan del futbol n’hem fet un somni...
Quan del futbol n’hem fet un somni, és que quelcom dels nostres més profunds ideals està ferit, molt ferit.
N’hem fet un somni i l’hem dibuixat amb la cara d’en Pep, que duia els nostres anhels de país petit allà dalt al cantó d’orient.
Ens ha acostat sense fer el ploramiques a les veus dels poetes i hem escoltat un home sensible sense vergonya de plorar.
Ha dibuixat en un camp de gespa una tàctica silenciosa, una dansa d’anar i tornar entrant tots en joc, per conquerir el rival i guanyar sense sang. Repeteixo, entrant tots en joc. Repeteixo, per conquerir. Ens ha donat una pista per guanyar i alhora ser lliures en la victòria i en la derrota.
Ens critiquen per fer-ne un mite. Però és que tenim un somni, llarg, molt llarg en el temps, l’arrosseguem de fa 300 anys, i, per un moment, algú ens ha fet creure que és posssible.
Crèiem que tothom és bescanviable. Potser sí, però no pas en tot. Per això alguns homenassos ahir ploraven, oblidant el futbol, ulls fits en la persona. Com si perdessin l’heroi, el capdavanter o el pare que marca el camí.
T’enyorarem també fora del camp, Pep.
3 comentaris:
La pell de gallina, molt maco el que escrius!
Tens tota la raó, aquell sentiment que arribava d'ell, no era esport, no era pilota, no era tàctica, era HUMANITAT, i consciència de pertinença a una terra mal tractada , i que ell ha liderat amb tots els honors.
Jo també el trobaré a faltar!!!
Jo tinc la secreta esperança que, fora del camp, no l'enyorarem. Després de tot el que ha fet i dit (sobretot dit) no ens pot deixar orfes d'aquesta manera.
El nostre petit país està mancat de gent com ell.
Publica un comentari a l'entrada