17 de setembre 2012

Relats Conjunts. Els tres músics

El bufó, en un moment de dignitat sobtada, va decidir deixar la cort. N’estava fins al capdamunt de fer bajanades pel rei. La darrera, posar-se una mena de gep sota la camisa i penjar-se tot de picarols a les vores de la roba, el va enfurismar. Després del sopar reial, suat i amb les galtes adolorides de fer ganyotes, va esperar pacientment que el seu amo es retirés a la seva cambra. Prou que sabia què volia dir això de “retirar-se”. Ell mateix hi havia acompanyat un parell de jovenetes que ja li deurien tenir el llit calent.

Sortí discretament per la porta del servei i començà un passeig malenconiós. Girant una cantonada, va sentir una remor de veus. S’hi acostà poc a poc, aguantant els picarols tan bé com va poder.
-Vatua l’olla!- va pensar- Vet-ho aquí, un parell d’estrafolaris com jo i... un frare?
Gairebé sense moure’s esperà pacientment. Alguna cosa havia de passar, tres tipus ben curiosos per trobar-se a aquelles hores de la nit. Fins i tot per un moment va pensar d’afergir-se a la tropa. L’espera va ser curta. Un home esprimatxat, amb una camisola tota tacada, els va cridar. Van caminar junts una estona i es van entaforar en un hostal.

Ell, que sentia un cert remenament de budells, es va treure el gep postís, i va fer un replec amb els picarols –per dins no es veuen tant-, i entrà mirant de no fer-se massa visible. De fet hauria de veure aquella colla sense buscar gaire, estranyots ells.

En un racó, enganxats l’un a l’altre, Pierrot, Arlequí i el frare, es penedien d’haver acceptat l’oferta. A més de fer un ridícul espantós, amb aquells instruments que no sabien fer sonar, el coi d’artista –artista, bffff...- no els deixava moure. Enrampats, estaven. La gent s’amuntegava fent acudits fàcils. L’Arlequí ja havia comptat 5 vegades els rombes del vestit. El frare tenia clar que no arribaria a temps a les maitines i el pobre Pierrot sabia que aquesta vegada, la seva estimada segur que li fotria banyes. Tot plegat per quatre rals. I a més, per la cara dels tafaners, alguna cosa estranya passava amb el quadre. Reien a cor que vols.

El bufó s’hi va repensar. Ben mirat, no sabia que era pitjor, si fer riure a un o fer el babau per tota una colla. I tenia la manduca i el llit garantits. Això sí, reclamaria no posar-se el gep, sota amenaça de llogar-se amb el pintor. Es pot ser bufó, però amb dignitat.

13 comentaris:

Elfreelang ha dit...

ostres ! m'ha agradat molt el teu relat zel, fins i tot he cregut veure la cara del bufó que no era gaire bufona .....ai las!

Carme Rosanas ha dit...

Té raó... no s'ha de perdre mai la dignitat.

Un bon relat! M'ha agradat, Zel!

Alba ha dit...

La dignitat és l'últim que s'ha de perdre! Molt bon relat zel!!!

Garbí24 ha dit...

la manduca i el llit pesen molt........amb dignitat, això si

Sergi ha dit...

Sempre n'hi ha que estan pitjor, i total, si a la cort tampoc no s'hi està tan malament, oi?

sa lluna ha dit...

Molt bon relat, nina!

Una aferradeta.

Sícoris ha dit...

Ai, aquestes dignitats a canvi de llit i manduca! Per cert, que aquest rei no sé si el conec, però em sona una mica... Espera, que em vaig a treure el gep i els picarols...

Molt enginyós, Zel!

cantireta ha dit...

Rebé!

Sílvia ha dit...

Quina imaginació que hi ha en aquest conte. El trobo molt divertit el punt de vista del bufó indignat que busca la dignitat. Felicitats!

montse ha dit...

Molt bo, imaginació al poder.

Nymnia ha dit...

Quant de temps sense passar per el teu blog! I... que bé tornar-hi amb una proposta pels relats conjunts, m'ha agradat molt!

Dignitat amb humor, això si! ;)

Marta ha dit...

Molt original, això de ser bufó amb dignitat m'ha agradat!!! Un escrit molt digne!

Rafel ha dit...

Bona tria, fer riure amb dignitat.