Doncs si ens convoquen, no s'hi val que ens mengem el peixet del "possible" estat propi. Compte, jo també el vull. I tothom ho sap que el vull! Però, hi ha unes condicions socials i ideològiques irrenunciables, que no admaten mitges paraules ni eufemismes.
Allò que tenim molt present és una fita que no només la marca una bandera. Darrera la bandera, volem gent que sàpiga ben clar -i ho tingui al cap- quin és el camí que totes les capes socials necessiten, no només uns pocs privilegiats.
La gent no menja ni viu de banderes. Està demostrat, i és ben palès, que darrera qualsevol bandera es pot amagar el totalitarisme i l'ambició personal, el mirar només pels propis interessos, els del partit. Ara, més que mai, necessitem que escoltin què necessiten les persones per sentir-se segures en un futur possible, menjar, casa, feina, bona escola, bona sanitat, progrés, missatges d'esperança plens de contingut.
Si només mirem "sobiranisme", i de tot allò altre en passem, estem perduts. Perquè finalment, quan et foten, quan ets esclau, quan estàs sotmès, poc importa la bandera que t'ha fotut.
El teu país pot ser petit, però ha de ser digne, i ha de ser desitjable i envejat, s'hi ha de voler i poder viure.
I, per cert, no us gasteu els diners en campanyes, doneu-los a Càrites si voleu. Per dir la veritat no cal res més que la paraula. El dubte és...sereu creïbles?
I, per cert, no us gasteu els diners en campanyes, doneu-los a Càrites si voleu. Per dir la veritat no cal res més que la paraula. El dubte és...sereu creïbles?
