Forjada en terres sofertes fuetejades pel vent, acostumada al rosec de la salabror i les marees, fa anys llargs, gairebé incontables, que barra el pas als foranis, ( de fet als de dins també). Oblidada de tothom, no té cap ús, només, potser, esperar que el seu aspecte cuirassat, que recorda malls i encluses, aturi violadors de llars i de vides.
El temps i les lluites, (o a l’inrevés les lluites i el temps) no perdonen ningú. Ni res. Té una ferida fonda, que li traspassa la pell i li arriba al cor, a l’ànima mateixa.
El destí la va marcar fa temps, però l’orgull l’enlluernava. Tocada de mort, aguanta encara, aparentment ferma. És només qüestió d’atzar. Li ha tocat a ella. De tantes com n’hi ha, mirant-ho fredament, ha tingut sort. Ha durat més.
Quin preu. Quina fal.làcia, dir-ne sort a una esquerda de rovell que li roba fortalesa, que la corseca dia a dia, la podreix, poc a poc, l’elimina. La ironia de ser forta... l’agonia es fa més llarga i dolorosa.
