avui és el dia

esmolem les eines, sí, és clar que sí...
les eines que hem deixat temps,
massa temps desades a l’armari dels records,
com aquells petits trofeus
de qui ha guanyat una minsa batalla...


sortim, i tant que sí,
sortim i diem el que sentim, el que som,
sortim i cridem, força a la sang,
cansats però lúcids
sense rancúnia, només el dret i la veu


mostrem, que ja toca, la nostra força
feta d’amor, de paraules i d’història
que aquesta ha de ser la nostra veritable lluita
un poble no ha de morir a mans d’un altre,
només, si de cas, per si mateix
que la lluita només és per sobreviure,
que quan fins i tot els teus dubten,
barallen possibles i mercadegen per no res
és que ja ens han pres massa,
que el pensament es corseca
i l’aiguabarreig amenaça
la pròpia persistència...recorda Sepharad,
“qui perd la llengua perd la identitat”

(La meva col·laboració d'avui al blog "Itineràncies poètiques")

gossos. col.laboració a personatges itinerants

Les onades em tornen les llàgrimes que hi han vessat
els qui ens miren des de l’altra banda de mar
tu et tombes sota el sol, i els nens criden
jo m’estiro de costat, i miro el mar...
En aquesta meva banda, els colors i les rialles
i les noies daurant la pell al sol,
i a l’altra, ulls lluents de somnis i gana
persisteixen a complir un somni fals
la pell ja fosca es crema, tot maldant per venir al nord,
amb silenci de color i de veu, només el dolor esclata
quan llencen un fill ja mort a l’aigua...

Els d’aquí migren als menjadors de vacances pagades,
més tard, toca relleu dels més grans,
acomodats i deslliurats de fills, porten els gossos,
que saltironen i festegen els amos, esclaus de les pilotes,
que al seu torn festegen els seus gossos com a infants
sense compromís i de curta durada.

Els d’allà migren a un món de mort pagada
amb els estalvis i els deutes contrets per perdre-ho tot.
Ajupo el cap, i tanco els ulls.
Sola, enmig d’un món fictici fet de clarsobscurs,
arreplego la tovallola i miro els gossos
més ben tractats que molts humans,
i encara tenen la gosadia de bordar-me.

(ells i el gossos)

camins...

-No cal que hi entris, nin, aquest camí no va enlloc...

-Perquè?

-Perquè és així, no va enlloc...

-I com saps que no va enlloc?

-Perquè ho diu a l'entrada, veus? Camí sense destí.

-Però, si no va enlloc, perquè hi ha camí?

-Els camins de vegades no van enlloc...

-I doncs, qui l'ha fet aquest camí?

-És aquí des de sempre, però no va enlloc.

Ell va esperar, i quan va estar segur, però ben segur que ningú se'l mirava, va encetar el camí que no anava enlloc.

Pel camí que no anava enlloc, va veure flors de tota mena, va conéixer animals que mai havia imaginat, va recollir fruits que mai havia menjat.

El camí el va menar tant lluny, tant lluny, que no va tornar mai enrere, per explicar que tots els camins s'han de fer per saber-ne el destí.

aprenents de poeta, aprenents només...

solquen i esmolen la terra
davallen inmisericordes al desastre sens fi
tallen i seguen soques i arrels
qui ensenyarà un arbre al seu fill?
quan tot serà erm,
quedaran els somnis i la mort,
l'esperança entre les pedres...

(col.laboració a Personatges Itinerants)

Només posar-s'hi, un s'endinsa en el remolí de les paraules.

Una feina conjunta, una idea llançada, una llavor que arrela fons...
Em fa pensar en totes les teories que amaren ara mateix l'ensenyament, teories de fons, filosofia de l'aprendre, que a tots ens hauria d'engrescar.
Perquè al fons d'aquestes reformes (com ho he fet per anar de la poesia a la feina de mestre?), al fons, deia, hi ha quelcom que s'ha d'experimentar i viure per poder fer.

És el que en diuen aprendre cooperativament, un concepte que per molts és un somni, per d'altres una bajanada, per uns quants (nombrosos) un intangible que no duu enlloc, només a les "filosofades" dels qui són darrera una cadira, ens diuen. Jo no comparteixo aquests pensaments, ni jo ni unes quantes persones que som escampades arreu i que mai ens cansem de l'ofici, per molt que ens enfadem, per molts disgustos que tinguem, per moltes guerres verbals i ideològiques que hàgim de viure.

No us podria explicar en un post, (bé, sí que podria, però ara fem un entrant...) la immensa satisfacció i motivació que genera no trobar-se sol davant un treball, no sentir l'angoixa de no tenir un model, un ajut, un camí insinuat. El pensar i fer col.lectiu genera assumir rols diferents, i si algú ens dóna el marc, l'eina, s'esdevé una troballa enriquidora. Només qui sap fer és capaç d'ensenyar. Només qui s'il.lusiona, genera il.lusió. Només qui es posa reptes i admet fracassos, ofereix un mirall on els nens i els joves es troben amb els seus èxits i fracassos i es veuen amb cor d'encetar un camí que saben ple de "salvavides".

Això és el que ens ha ofert l'experiment col.lectiu "Personatges Itinerants" Entreu i llegiu.

Estic orgullosa del meu gra de sorra. Sé que d'aquesta cooperació tots ens sentim satisfets, i ens encomanem el cuquet del provar sense por, i de reeixir algunes vegades. Qui diu que el fet col.lectiu és mort? Qui diu que encara mana l'individualisme? Segons on, anem guanyant petites batalles.