estimo, per damunt de tot la vida
en un sentit planer, senzill, i digne
ja sé que el somni és un absurd
més ara que, només per viure lliure
sembla que cal tenir segell homologat;
més ara que, per un pessic de joia,
amb molta sort, haurem de mirar endins
si tenim sort, i encara ens queda
el cuc de l’esperança, un punt de bona fe
i algú amb qui compartir una il.lusió possible;
més ara que, per viure dignament,
molts van deixant la vida,
essent ningú, i saben que no compten
en cap estadística de dret;
més ara que, per no morir d’angoixa
cal barrar el cor als sentiments més justos
no fóra cas que algú et titllés
d’il.lús somiatruites, babau,
o encara més, d’intolerant o moralista;
no es pot confondre llibertats amb ignomínia,
quan els cràpules, infames i indignes capitostos
carreguen al seu pot pressumptes ideals,
això sí, prou lletrats i ben fonamentats,
per mantenir el dret a seguir sent
allò que més convé, a ells, és clar,
algú per qui no val cap ordre, ni llei
d’igualitària justícia.
