bonic, sí, però ...

Durant un temps, llarg temps, massa temps, vaig ser una lectora golafre de llibres dels anomenats "d'autoajuda". Llibres bonics, endolcits, amb frases amoroses i sentències que, si estàs raonablement bé, mitjanament satisfet de com et va anant la vida, emocionalment prou equilibrat però potser una mica sensible (ai, la llagrimeta), fins i tot si tens una revifalla amorosa, et venen a confirmar coses que ja saps, o que intueixes, però te les escriuen bé, molta sacarina, hi caus de quatre potes. Ostres, estic llegint ... posem que sigui "el manual de la felicitat"... i vas, i ho expliques. Solem trobar un altre babau com nosaltres que també l'ha llegit, o un de molt semblant i ja hi som pel tros. Boniques converses de com arreglar el món, de com estar bé amb tu mateix, de com emprendre una tasca amb optimisme... No vull carregar-me de cap manera els veritables i bons pensaments que hi ha recollits de grans éssers humans, de cultures i tradicions molt diverses. L'alcorà, és una meravella, tot i que hi podem dir la nostra vist als ulls de les nostres arrels. No parlo d'aquests, ja m'enteneu.

Hi ha un munt de llibrets fets per vendre i prou, per satisfer el consumisme espiritual que a moments se'ns fa necessari, als prestatges de les llibreries i de moltes cases, els uns per vendre, els altres abandonats, dels quals no recordes gaire res més que el títol. Adaptacions malgirbades de pensaments zen, budistes, autosanació... que et colen per veritat de la bona, misticisme oriental, que vesteix molt però que segurament té les arrels molt lluny de la bondat filosòfica de la que pretesament es fa ressó. Quan t'arriba a les mans algun dels autèntics, sols adonar-te de la diferència. Si no has tingut la sort d'encertar la compra, llegint l'acudit entendràs què vull dir. Que bonica la frase, quina reial disfressa de la misèria i la tristesa.