20 de setembre 2007

humor molt gràfic

Ens pot agradar o no, es pot pensar que com a col.lectiu afectat això és un pèl ofensiu.
Què hi farem. Crec fermament que allò que som, és allò que transmetem, molt més enllà d'allò que diem. Ja es pot anar parlant de llibertats si s'actua de manera absolutista, ja es pot anar fent propaganda politiquera de que el diàleg i els acords han de ser l'eina de progrés, si fots al veí de l'esquerra per pactar amb el de la dreta, i si molt convé contrapactar amb el del rebost si t'ofereix una quota més gran de poder. Ja pots fer clams de tolerància si no suportes que et contradiguin i et vals de la força per aixafar al feble o a qui està per sota teu, en una malmuntada escala de "credibilitat i validesa social". No és cert que el grans sempre tinguem raó. No és cert que la democràcia és justa si pel fet que 99 de cent votin pena de mort suposa que l'u restant no compta quan és de bon tros el més just. Aquest pretès mal menor, dit també el millor dels sistemes possibles afavoreix la immobilitat social, ideològica, cultural, el manteniment del poder en les mateixes mans que poden dir blanc i fer negre. No és just que ens presentin un "Pla per la cohesió social" si es van segregant els nois i noies per origen, capacitats, rendiments, i s'implanten sistemes escolars neolliberals (culpa nostre) que van contra l'equitat i només busquen l'excel.lència. Ens demanen que els infants aprenguin a ser autònoms, crítics i creatius i ens neguen tota autonomia d'idees i de pensaments, ens tanquen totes les sortides dignes, el respecte a les individualitats, les diferències vistes com a enriquiment. Com a adults oferim espectacles lamentables en converses públiques, espais de debat, on tothom vol la paraula i el protagonisme i es demana als petits que no es qüestionin l'ordre establert, respectin el torn, cedeixin el pas, ajudin els companys, ofereixin alternatives en lloc de crítiques, recullin la brossa que molt sovint un adult ha llençat davant seu. Oferim un mirall lamentable i els demanem que facin el contrari. Com voleu que sàpiguen què és correcte?

7 comentaris:

striper ha dit...

Crec que tot el sistema educatiu (Escola, pare, societat ) ha dejat en deus alguns valors que abans eran importants un la dicisplina.

Jo Mateixa ha dit...

El que està clar es que molts pares no es mereixen ser-ho per que ni dediquen temps ni ganes als seus fills, així surten alguns :-S

Petons!!!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

el sistema educatiu té un deu omnipoten i que està per damunt dels altres i aquest deu és la TV
a partir d'aqui ja podem anar fent lleis

salutacions

zel ha dit...

Raó de la bona, Jo mateixa, ens demanen acreditacions per tot i per fer una cosa tan important com fer créixer amb amor comprensió i companyia els fills, no cal només que fotre un polvo productiu, cony.Ara, també hi ha gent que es preocupa i molt. I el que més em sobta, és que la gent senzilla, humil, és qui més agraeix l'esforç que posem en la feina, i hi ha una colla de pares pijorringos, de vacances cada dos per tres, alguns que farden de grans carreres, que ho qüestionen tot, sempre en saben més, ho farien millor i posen en dubte totes les decisions per molt que les raonis. Qui qüestiona un arquitecte, p ex? No es sol fer. Un metge, un pèrit ...jo que sé, anem i ens ho creiem, perque no hi entenem i en som conscients. Jollons, :((((

zel ha dit...

També, té la ma Maria, també, però fins que no hi hagi una veritable conciliació d'horaris, no es poden demanar peres a la figuera. Els pobres nens van a mil activitats per esperar als pares que acabin la feina a hores intempestives, i què vols, jo també arribo cansada a casa.

Pedra Lletraferida ha dit...

T'afegeixo de seguida al meu blog en un link, per tal que tothom que passi per la meua caseta de pedres, de pas tingui l'opció lliure de passar-se també per ca teua i gaudir dels teus meravellosos post's. Jo sí que n'he d'aprendre de tú, Roser!

Salutacions cordials!.

Jo Mateix ha dit...

Qui fa el que pot no està obligat a més, diria jo. I amb els antecedents i condicionaments de cadascú, ja acostuma a ser molt. És una llàstima, però més seria demanar massa. Però cal demanar-ho!