He llegit el seu darrer relat i he pogut sentir la seva veu, tan proper m'ha sigut.
Li he copiat el títol, per escriure'l aquí: Tinc una teoria.
Jo també en tinc una, de teoria. Em surt avui, dia 6 d'octubre, recordant el naixement del meu primer fill. La meva teoria és molt senzilla, es redueix a l'enunciat següent:
"Com que no es queixa, res li fa mal"
També pot tenir d'altres enunciats, com ara:
Si patís, es queixaria.
No es queixa, ja ho aguanta tot.
Aquesta no pateix per res.
No cal que patim, ella ja pot.
Tu rai (aquest és el que més m'agrada)
Es veu que el que els altres et dediquen, va directament relacionat amb el que tu manifestes, ergo, si no manifestes patiment, no et foten puto cas. És allò que quan t'ha passat alguna cosa, i arribes a la feina i trobes algú, et mira i et veu la cara, et diu què tens, resulta que sempre ha tingut molt més que tú, sempre coneix algú a qui li ha passat quelcom pitjor, sempre els seus mals són més terribles, els seus accidents més vistosos, la seva migranya més díficil de tractar, les seves al.lèrgies més estranyes, els seus fills estan més malalts, la seva mare ha caigut de més amunt i s'ha trencat més coses, el seu pare s'ofega més, i el seu part ha sigut més complicat que els teus. Per això m'ha vingut el pensament al cap, vaig anar per parir un dissabte a la nit i el meu fill que avui fa anys com jo neixia un dilluns a 3/4 de 2 del migdia. Ningú em va preguntar res sobre com em sentia (va va valenta), no em van donar la famosa "lavativa" (???, no sé si em vaig...), no em van alimentar durant totes aquestes hores (ni aigua, coi), ningú em va preguntar si volia l'epidural (bufa, bufa, va, empeny, empeny, vaaaa, que ja surt...), quan estava a la sala de parts, tots miraven entre les meves cuixes... no pas les llàgrimes que em rodolaven galtes avall, pensant que allà hi deixaria els budells i tot. Sort que el segon no va durar tant, i ja saps on vas, i saps que s'acabarà, tot i que tampoc van pensar que jo parlava i sentia, cap pregunta, res d'anestèsia. I sort que després tot s'oblida i queden uns records que van creixent fins que són més alts que tu i estan plens de pèls per totes bandes, i et diuen permoltsanys, mama.
6 comentaris:
Et dedico el meu darrer post!
jo també n'he passat per dos i el primer va ser curt però la nena em va esquinçar un "aro de la vagina" la segona sense epidural pero de fet va ser ràpid i curtet. Pregunto,com és que ningu li porta un regal a la mare? de fet és ella la que ha fet tota la feina, però llavors vénen les teories que la criatura tambe s'hi esforça. Doncs bé un regal per cadascú.
Ah! he hagut de treure la foto del meu culet anti-cel.lulitic per queixes d'altres blogueros.
joliiiiiiiin!!! últimament tot el món m'esxplica històries sangonoses i terribles sobre els seus parts! Definitivament, em sembla que no em quedaré mai embarassada!
Per una altra part, mira que fastidia això que expliques que sempre hi ha algú que bé a explicar-te que les seues són més grosses... Que fan ganes de dir-li que la que està fotuda en aquell moment eres tu!
Ains... que acabes de passar molt rebé el cap de setmana!
Gracias por tu visita.
Apenas conozco tu lengua aunque, si leo despacito, comprendo algunas cosas. Me temo que esto puede dar lugar a errores y mi mayor problema es que tengo serias dificultades para expresarme con pocas palabras.
Te prometo que volveré y leeré con atención. Gracias. Saludos cordiales.
sempre, sempre, sempre?
jo crec que no, zel. Potser sovint, potser algunes vegades... potser, només depèn de la sort o disort de la gent que trobes pel camí. Saps allò que quan et trenques una cama només veus gent amb crosses? doncs... mira, avui jo he aparcat les crosses! Vaig una mica coix, sí. I me'n passen de grosses... però si vols, només si ho vols, els meus ulls t'escoltaran...
i segur, segur... els de molts altres ja ho estan fent. No estàs sola.
petons i llepades, solidàries!
:)
Retorno, de acuerdo con lo prometido. Escuchado el vídeo musical sobre el Che. Siempre me conmueve su historia y la bella voz que canta.
He intentado utilizar el traductor pero o yo no sé hacerlo o no me ha funcionado.
He leído una entrada en la que parece que hablas de tu hijo pero no tengo ninguna seguridad de haberme enterado bien.
En esta página me ocurre lo mismo: se quedan fuera conceptos que me hacen perder el sentido de lo que leo. De todos modos, hay un momento en el que dices que por muy mal que te vayan las cosas siempre hay alguien que cuenta que lo suyo sí es ha sido malo. Esto me recuerda a una novela de Irene Nemirovsky "Suite francesa" en la que justo, se refiere a la costumbre que tienen las francesas de decir: huy, lo mío si yo te contara, para dolores los míos, para desastres los de mi familia, etc., lo que me hace pensar que tal forma de proceder está como muy arraigada dentro de la psicología femenina.
Publica un comentari a l'entrada