15 de novembre 2007

un bri d'esperança

Tot i que passen coses com aquesta i llegeixes barbaritats com aquesta , encara hi ha algú que manté l'esperança en la feina dels "petits lluitadors".
Una mostra:
Segons l’escriptora Belén Gopegui (Madrid 1963), en molts aspectes España és un país tercermundista. (Si de cas llegiu aquest
document d’Amnistia Internacional, ben clar i documentat. Aviso, us esgarrifareu).
El seu particular bri d’esperança: “som matèria, i la matèria no és rígida, depèn de com es distribueixen els àtoms i mol.lècules, allò que sembla inamobible, o fràgil, pot deixar de ser-ho si hi ha un canvi en les nostres condicions objectives i subjectives” I segueix “Es donen nous moviments, nous textos, que qüestionen l’ordre establert. Allò que importa és el que s’escriu i s’explica, i que s’arribi a un enfrontament polític, tot i no buscar-lo expressament. La política, en un món capitalista, està segrestada per l’economia, i no es pot sortir d’aquest segrest, si no es conspira en contra”
.
Una altra mostra segons José María Tortosa, Director del Instituto Universitario de Desarrollo Social y Paz de Alicante.
Intervención en el Simposio Internacional 'Pobre Mundo Rico”
En la posición del individuo en la sociedad Tortosa señaló que también se pueden llevar a cabo actuaciones (y de hecho es dónde mayor efectividad pueden tener): empoderando a la población, transmitiendo qué pueden hacer, desarrollando campañas contra la vulnerabilidad.
En definitiva, señaló, “se trata de empezar actuando desde abajo, donde más peso tiene nuestra actuación y sí se pueden llevar a cabo acciones”. Sin olvidar el papel que tiene el Estado y teniendo en cuenta que “la pobreza no va a desaparecer en 25 años”.
Asimismo destacó la responsabilidad civil del conjunto de la ciudadanía, que no puede ni debe escudarse en lo que no puede cambiar para no intervenir: “aunque sólo sea por un ‘egoísmo ilustrado’ de que en algo nos terminará afectando, hay que participar del problema”.
.
Així és que, jo que volia fer VAGA DE ZEL, tinc un petit alè per tornar demà. Hi ha qui creu en la força de les accions des de baix. I qui està més "cap a baix" que nosaltres en això de ser escoltat? Per això, val la pena seguir denunciant, treballant per posar el nostre petit sospir, encara que sigui d'indignació. Al final, tots els vents s'escolten, tota la pluja acaba mullant, per minsa que sigui.

8 comentaris:

Barbollaire ha dit...

Nina, vinc a portar-te aquí, a casa teva, un xic estimació, i d'abraçades sinceres i de petonets dolços...

Perquè com sempre vas tant atrafegada no fos que no poguessis tornar per casa en dies.

La meva estimació la tens. Sense condicions ni contrapartides...

Gràcies per anar passant per casa..

Un petonet ben dolç

Striper ha dit...

M'he liat una mica, pero aprofirto per deixarte un peto.

zel ha dit...

Barbollaire, ets una joia, de fet, és quan et llegeixo que m'inspiro!!!

Striper, jo també estic liada, sembla que no va res bé, i llavors, et diuen que els petits podem fer alguna cosa pel món i.... som-hi!

Josep Maria Yago Suau ha dit...

Hola Roser, ja tinc el document. Be, de fet, el proper post anirà d'això i en tinc 3 de documents ;-)

Josep Maria Yago Suau ha dit...

Ja està penjat :-)

Unknown ha dit...

Quanta raó en les teves paraules, i quanta tendresa... La solidaritat és la tendresa dels pobles...

rosa ha dit...

ai si tothom pensé com tu o fes cas de moltes coses que tu escrius...vols dir que no viuriem en un món millor? si però sempre hauria algú que ho espatllaria.

nimue ha dit...

de mica en mica s'ompli la pica, no? l'altre dia vam tindre un debat espontani a classe (1r batxi) Tinc alumnes que creuen i saben que el món es pot canviar a base de petites accions. Tinc uns altres que consideren que les petites accions són massa petites per canviar res i per tant no valen la pena. Van discutir molt entre ells, en el bon sentit de la paraula. Per a la majoria va ser molt interessant i enriquidor. Sincerament crec que no tot està perdut.