un bri d'esperança

Tot i que passen coses com aquesta i llegeixes barbaritats com aquesta , encara hi ha algú que manté l'esperança en la feina dels "petits lluitadors".
Una mostra:
Segons l’escriptora Belén Gopegui (Madrid 1963), en molts aspectes España és un país tercermundista. (Si de cas llegiu aquest document d’Amnistia Internacional, ben clar i documentat. Aviso, us esgarrifareu).

El seu particular bri d’esperança: “som matèria, i la matèria no és rígida, depèn de com es distribueixen els àtoms i mol.lècules, allò que sembla inamobible, o fràgil, pot deixar de ser-ho si hi ha un canvi en les nostres condicions objectives i subjectives” I segueix “Es donen nous moviments, nous textos, que qüestionen l’ordre establert. Allò que importa és el que s’escriu i s’explica, i que s’arribi a un enfrontament polític, tot i no buscar-lo expressament. La política, en un món capitalista, està segrestada per l’economia, i no es pot sortir d’aquest segrest, si no es conspira en contra”

.
Una altra mostra segons José María Tortosa, Director del Instituto Universitario de Desarrollo Social y Paz de Alicante.
Intervención en el Simposio Internacional 'Pobre Mundo Rico”
En la posición del individuo en la sociedad Tortosa señaló que también se pueden llevar a cabo actuaciones (y de hecho es dónde mayor efectividad pueden tener): empoderando a la población, transmitiendo qué pueden hacer, desarrollando campañas contra la vulnerabilidad.
En definitiva, señaló, “se trata de empezar actuando desde abajo, donde más peso tiene nuestra actuación y sí se pueden llevar a cabo acciones”. Sin olvidar el papel que tiene el Estado y teniendo en cuenta que “la pobreza no va a desaparecer en 25 años”.
Asimismo destacó la responsabilidad civil del conjunto de la ciudadanía, que no puede ni debe escudarse en lo que no puede cambiar para no intervenir: “aunque sólo sea por un ‘egoísmo ilustrado’ de que en algo nos terminará afectando, hay que participar del problema”.

.

Així és que, jo que volia fer VAGA DE ZEL, tinc un petit alè per tornar demà. Hi ha qui creu en la força de les accions des de baix. I qui està més "cap a baix" que nosaltres en això de ser escoltat? Per això, val la pena seguir denunciant, treballant per posar el nostre petit sospir, encara que sigui d'indignació. Al final, tots els vents s'escolten, tota la pluja acaba mullant, per minsa que sigui.