el passat que torna

Ell marxa tot davant, amb l'eina a punt.

Sense manies ella camina aguantant-se el ventre.

Cap perill que no sigui allò més directe i immediat els atabala.

Si hi ha sort, parirà ajupida, i ell senzillament vetllarà que cap fera els arrabassi l'infant nounat. La prioritat és només veure demà, després d'assegurar un vespre amb foc, i un bon encalç d'alguna bestiola que els procuri aliment.

Tampoc s'amoinaran si no surt bé, estan ben avesats a nodrir-se d'arrels i mastegar estones llargues fulles i baies, i a recollir qualsevol fruit, després d'observar atentament els seus efectes amb qualsevol animal que els hagi consumit abans.

Van sols. Han decidit deixar el grup. Ell vol la dona per ell i prou, i ella no està massa disposada a feinejar a tota hora sense poder gaudir del que fa pel fet de ser jove, n'està prou farta que les altres li prenguin el dret a rebre el millor de les caceres. Això és perillòs, cert, però, la soledat no és un dels seus malsons. Qualsevol cosa abans de tornar al passat.

Recomençar, ni que sigui de zero.

Esperança. Llibertat. Escollir on quedar-se i d'on fugir.

Hi ha un món que certament no vol tornar a veure.

Hi ha un futur pel seus fills que no vol viure.

Millor ser un bon salvatge, que un presoner civilitzat.

Els records encara planen als seus malsons.

Si de cas, ja ensenyaran als seus fills el poc que recorden.

Aquell passat no té retorn.

L'únic que ell enyora, són els jocs de pilota.

Ella, en canvi, mai s'havia sentit tan lliure.

*


*