en les ombres compartimun posat seriós...
un gest adust
com d'esbandir tendreses...
quin turment ens acompanya?
el llast dels mals moments
sol deixar una foscor amargant
que se'ns dibuixa als ulls,
i al cor un pes feixuc
qualsevol trista melodia
ens basta
perquè una llàgrima solitària
amari el nostre jo...
dia vindrà
que farem de llàgrimes
camins d'ufana
i se'ns coneixerà
com sembradors de vida.
10 comentaris:
M´agrada "dia vindrà que farem de llàgrimes camins ..." .Un beso
bé, però de llàgrimes em calen les mínimes
M'encanta! Has canviat de tema i les paraules són molt boniques!!!
Al amparo y abrigo de esta sombra acogedora ,si quieres, si te apetece,ponemos un premio Calidez porque tú lo vales, luchadora por un mundo mejor,madre,maestra,protectora,o sea lo más cálido del mundo.Pasa por casa a recogerlo.Un beso.
Sí -em sembla a mi- que és poc provable que sense llàgrimes sigui possible fer càvecs on sembrar la vida.
Aixo de sembradors de vida em fa pensar.
sovint la poesia fa que les llagrimes brollin mentre per dins sents quelcom més , mots de sentiment solament
m'agrada el poema i m'agrada la música que has posat (aquesta no em sobta quan entro al blog)
Les ombres compartides
sempre són les més dolces,
i sota la seva protecció
no deixareu pas
que s'esbandeixin les tendreses
per molt que pugui semblar.
Encetem camins sempre,
jo ja us en considero,
de sembradors de vida.
Roser...
"...la vida brolla
de la dolcesa del teu esguard,
de les teves paraules.
Inventant per nosaltres
nous camins que mostres
amarats dels colors
que sols tu saps barrejar
fins aconseguir la textura
del sentiment,
brillant i tendre,
amb que ens acotxes,
mentre despertes
els nostres dins
a les realitats
que ens envolten."
Amb el teu permís, nina, uns petonets ben dolços i una abraçada ben forta.
;¬)*********
Publica un comentari a l'entrada