Relats Conjunts, una altra proposta veïnal. Els quatre dracs de la Xina. (adaptació d'un conte popular xinès)

Al final d'aquest relat, hi ha la traducció del caminant i la boira. Jeje, que en sóc de perapunyetes....

L’Emperador Celestial s’entretenia enjogassat amb les estrelles. Les mirava dansar, ajaçat al seu setial, sense fer res més que picar de mans i endormiscar-se.

Havia oblidat, entre tantes danses, de fer allò que havia de fer des dels seus origens.

Ell era l’encarregat de dur aigua a la Terra. De tant en tant, havia de llucar el seu món i fer ploure.

Ara, però, feia temps que ni tan sols s’enrecordava dels pobres mortals.
Els camperols passaven calor. I gana. Miraven al cel, anguniosos, pregant a l’Emperador que els dugués la pluja. Els camps s’assecaven i tampoc aquest any hi hauria collita.
Els dos lleials servidors de l’emperador li van recordar la seva tasca.
-Senyor, heu de cridar els dracs que portin pluja, el món fa temps que no veu l’aigua. Els dracs s’avorreixen. Fins i tot ells se’ns adormiran!
-Bah!- va dir ell. I se’n tornà al seu divertiment, veure dansar les estrelles.
I és que els dracs, eren els encarregats de xuclar l’aigua del mar, omplir-se’n la gola i tot voleiant, escampar-la pels camps, pels boscos, pels camins. El seu vol majestuós i acolorit alegrava els homes, que els veien dansar i fer ploure, mentre el cel s’omplia d’arcs de colors entre gotes d’aigua. Però d’això ja feia tant i tant....
Els camperols no podien més. Els nens ploraven de gana, els animals morien, el poc menjar se l’havien de repartir, parant compte que els homes i dones puguessin tenir un mos cada dia per tal d’anar a cercar una micona d’aigua, fos on fos.
Els dracs s’ho miraven.
-Ja n’hi ha prou!- va dir el drac vermell.
-Ben bé prou!- va dir el drac groc.
-Si l’Emperador no ens mana fer alguna cosa, serà la fi... –va dir el drac negre.
-Som-hi doncs, - va dir el drac blau de la perla- A trucar la porta del cel!
I tots quatre van anar a trobar l’Emperador.
-Bah! – va dir ell- Vosaltres, dracs, que us penseu que l’Emperador Celestial no sap que s’ha de fer?
-Doncs no ho sembla pas, senyor! –van respondre els quatre- Els homes es moren de set!
-Demà. Ho faré demà!! I fora del meu davant, si no voleu que us empresoni!
Però l’endemà ni se’n va enrecordar. Ni l’altre. Ni tampoc el següent.
La gent feia corrues amb espelmes i fanalets, encenet llumenetes per pregar a l’Emperador Celestial que els dugués la pluja. Però ell estava entretingut amb les seves cabòries, sense fer res del que havia promès.
Els dracs en van tenir prou.

El motí dels dracs encara es recorda.

Els quatre, senyorejant sense fer massa soroll, es van envolar fins al mar de la Xina, van omplir-se les goles d’aigua, molt i molt plenes, però molt, i la van escampar amunt i avall, de ponent a llevant, fins que, cansats, es van disposar a dormir al fons del mar.
Quina gosadia! L’Emperador Celestial, quan se n'adonà, va manar els seus servents a buscar-los. Els dracs es van presentar al cel, obedients ara.
-Com heu gosat portar l’aigua sense el meu sagrat permís?
-Senyor, la terra es moria, seca i erma. Els homes amb ella. Qui us lloaria després?
-Bé, - va dir l’Emperador indignat- Heu fet sense permís allò que només jo tinc el poder de manar. S’ha acabat la vostra miserable vida. Jaureu per sempre entre aquells mortals que respecteu més que a mi!
Dit això, els va convertir en quatre grans muntanyes, dracs ajaçats i costeruts, inmòbils per sempre més.

Però els dracs, amb el seu darrer alè, van badar una mica la gola.

I d’allà encara avui en brollen quatre dels rius més grans de la Xina. El riu Groc, el riu Vermell, el riu Negre i el riu blau de la Perla.

TRADUCCIÓ DEL RELAT DEL CAMINANT:

Li va proposar unes vacances inolvidables.
Quan van haver de baixar del cabriolé i caminar, ella es va anar emprenyant.
-Val la pena! Des d’aquí puc dir que el món és meu...
Endarrerida, arriba l’esposa.
-Seràs cabró? On trobaré aquí unes compreses?
L’endemà, van trobar el marit al fons del penyasegat.
Va ser un crim realment higiènic.