14 de juny 2008

metàfora del capitalisme


Wang, un pobre pagès que gairebé no podia alimentar la seva família, va trobar un dia una tina buida i se la va endur a casa.
Mentre l’estava netejant, el raspall li va caure dins i de cop, la tina es va omplir de raspalls: raspalls i més raspalls, i, cosa curiosa, per cadascun que en treia, un altre sorgia màgicament dins la tina.
Durant uns mesos, la família Wang es va guanyar la vida venent raspalls al mercat, i, sense poder dir que fossin rics, la seva vida va millorar de manera notable.
Però, vet aquí que, un dia, mentre en Wang treia raspalls de la tina, li va caure dins una moneda, i llavors la tina es va omplir de monedes. Monedes i més monedes que es multiplicaven a mesura que en Wang les treia a grapats.
La família Wang va ser aviat la més rica del poble, i tantes eren les monedes que donava la tina, i tantes les noves ocupacions de la família, que els Wang van encarregar a l’avi (ja vell i poc desitjós dels plaers del món), la feina de treure les monedes amb una pala i apilonar-les en un racó.
Pilons i més pilons de monedes que es renovaven i augmentaven a un ritme que cap despesa, per agosarada que fos, podia acabar amb la més petita part d’allò acumulat.
Durant alguns mesos la família Wang va ser feliç. Però l’avi era vell i dèbil i un dia, en ajupir-se sobre la tina, va perdre el sentits, va caure dins i es va morir. I llavors la tina es va omplir immediatament d’avis morts: cadàvers i més cadàvers que s’havien de treure i enterrar sense esperança de poder acabar la feinada, infinits vellets sense vida que seguien apareixent al fons inesgotable de la tina. La família Wang va invertir totes les seves monedes i la resta de la seva vida enterrant milions de vegades l’avi mort.
*
Santiago Alba Rico, escritor i filòsof, fa servir aquesta metàfora per explicar el capitalisme dur, com una absurda acumulació que acaba engolint a la mateixa gent que acumula. Entén que s'ha perdut la relació entre allò que alimenta o es fa servir pel gaudi d'un i dels sentits, trencant els equilibris naturals i els processos d'espera, de manera que tot es converteix en mercaderies consumibles a tots nivells i ràpidament, cada vegada més. Alerta que, si no es posa fre a aquest procés voraç de consum, estem en procés d'autoconsumir-nos... Canibalitzar-nos és la paraula que fa servir...

18 comentaris:

Striper ha dit...

M'ha encantat aquest conte i es ben real el nostre egoisme i el egoisme de molts acaba engullirnos capa la miseria.

Henry The VIII ha dit...

Zel, molt bon post. Consumir i gaudir no és exactament el mateix. Poder de vegades va junt però no sempre, ni molt menys.


El tema també m'ha recordat un acudit que vaig llegir quan hi havia el teló d'acer encara.

A un nen polonès li pregunten:

- Què és el capitalisme?
- L'explotació d'un home per un altre home.
- I el comunisme?
- El mateix però al revés.

Homo homini lupus? Chi lo sa


Çada (Abreviatura d'una abraçada)

nimue ha dit...

ostres... és tremenda la metàfora...

jo artin au ha dit...

En horitzontal: Allargar el període de treball per retardar la data de jubilació. En vertical: fer-nos envellir treballant onze hores diàries per sota dels mil euros de sou.
T'ho miris com t'ho miris ja hi podem veure, a la realitat, els vells de la metàfora. I qui no compleixi amb el dogma, inqüestionable (és un dels pilars d'aquesta economia)està molt mal vist. AQUESTA METÀFORA NO ÉS UNA METÀFORA.
Petonets

Anònim ha dit...

Tant trist com la realitat, perquè al cap i a la fi la història és la realitat.

jo artin au ha dit...

m'he deixat una paraula "qui no compleixi amb el dogma del CONSUMISME..."
(es veu que a aquesta paraula, mentre escrivia, ja me l'havia engolit (consumir), està bé, no??
Petonets dos.

Jo Mateixa ha dit...

Ostres nena m'ha encantat la historia que expliques i es tant certa!!!!

Un petonas, que dic un, milions de petonasos ben grans bonica!!!!!

Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit...

Ja tens raó ja, però la gent a favor d'una substitució del capitalisme per un altre sistema són/som faves comptades. Em conformaria amb un sistema de lliure mercat corregit per la introducció de la raó des de l'estat amb els seus governs.

yraya ha dit...

Pues que razón tiene, estamos llegando a límites demenciales.
Buen finde, que cerca las vacaciones eh?
Besitos

mossèn ha dit...

interessant ... salut

estrip ha dit...

la societat de consum ja és el cadàver de l'avi. No hi ha volta de full, potser cal llençar la tina!

Josep B. ha dit...

Una història brutal.

Fora bó trobar un punt d'equilibri, potser tornant a llençar un raspall a dins i oblidant les monedes ... els diners pels diners.

Jobove - Reus ha dit...

curiosa metàfora !!

petons

LlunA ha dit...

ostras! No havía sentit mai aquesta historia però m´ha agradat. Consumisme! Egoisme...desig de més i molt més....

Musafir ha dit...

La pròpia metàfora s'ha engolit ella mateixa...
En un mon on els recursos són els que hi ha, per molt que poses els "calers" a produir, al cap i a la fi, el Balanç Econòmic de la Terra sempre quadrarà. Quan els rics tinguen al seu "HABER" tots els recursos de la terra, i els pobres al seu "DEBE" tots els deutes, qué farem? Envair la Lluna o Mart... i crear un altre "compte" bancari extra-planetari?
Potser ens estaria be no trobar veritablement vida intel·ligent a Mart o la Lluna; així no haurem de repartir dividends entre selenites ni marcians...

Vaig sentir fa un temps que estem vivint una època econòmica de recalfament que es representava amb una altra metàfora: som com una granota a dins una olla, amb aigua. L'aigua es va a poc a poc escalfant, i la granota se sent calenteta, fins que l'aigua comença a bullir... però ja és massa tard, i la granota acaba bullida, sense adonar-se'n...


(Bueno, per cert, la musiqueta de la Carrau...)
Ací a Alacant, no pots imaginar-te Zel, les vegades que porto sentida aquests dies "La manta al Coll"... Estem ja de ple en les fogueres de Sant Joan... i no sé si com diu esta versió de la Carrau, la gent se'n va a "fer un xiquet" jeje... o a banyar-se al Postiguet, jeje)
De moment, el que tenim és tota la ciutat de peus i en obres: obres al port; obres al Postiguet famòs; obres a la "Cara del Moro" al castell, símbol de la ciutat amb bastides d'obra de 40m...

B7s!

Aka ha dit...

Bon escrit, l'home contra més té més vol, és i sempre serà així, només uns pocs "iluminats" veuen i enfoquen la seva vida per un altre cantó, amb grans dificultats i sent jutjats per la societat "normalitzada"...

merike ha dit...

Una història molt interessant i ensenyant. Però per què no posava la família alguna cosa altra a la tina després de l'avi?:-D

Cèlia ha dit...

Però no és moment de llençar la tovallola i dir que sí que és així i no s'hi pot fer res, que és l'altra cara amable del capitalisme, el voler la gent apàtica! heu escoltat mai la teoria d'Eudald Carbonell? Jo crec que encara podem evolucionar a sapiens sapiens sapiens... Molt bon post!