metàfora del capitalisme

Wang, un pobre pagès que gairebé no podia alimentar la seva família, va trobar un dia una tina buida i se la va endur a casa.

Mentre l’estava netejant, el raspall li va caure dins i de cop, la tina es va omplir de raspalls: raspalls i més raspalls, i, cosa curiosa, per cadascun que en treia, un altre sorgia màgicament dins la tina.

Durant uns mesos, la família Wang es va guanyar la vida venent raspalls al mercat, i, sense poder dir que fossin rics, la seva vida va millorar de manera notable.

Però, vet aquí que, un dia, mentre en Wang treia raspalls de la tina, li va caure dins una moneda, i llavors la tina es va omplir de monedes. Monedes i més monedes que es multiplicaven a mesura que en Wang les treia a grapats.

La família Wang va ser aviat la més rica del poble, i tantes eren les monedes que donava la tina, i tantes les noves ocupacions de la família, que els Wang van encarregar a l’avi (ja vell i poc desitjós dels plaers del món), la feina de treure les monedes amb una pala i apilonar-les en un racó.

Pilons i més pilons de monedes que es renovaven i augmentaven a un ritme que cap despesa, per agosarada que fos, podia acabar amb la més petita part d’allò acumulat.

Durant alguns mesos la família Wang va ser feliç. Però l’avi era vell i dèbil i un dia, en ajupir-se sobre la tina, va perdre el sentits, va caure dins i es va morir. I llavors la tina es va omplir immediatament d’avis morts: cadàvers i més cadàvers que s’havien de treure i enterrar sense esperança de poder acabar la feinada, infinits vellets sense vida que seguien apareixent al fons inesgotable de la tina. La família Wang va invertir totes les seves monedes i la resta de la seva vida enterrant milions de vegades l’avi mort.

*

Santiago Alba Rico, escritor i filòsof, fa servir aquesta metàfora per explicar el capitalisme dur, com una absurda acumulació que acaba engolint a la mateixa gent que acumula. Entén que s'ha perdut la relació entre allò que alimenta o es fa servir pel gaudi d'un i dels sentits, trencant els equilibris naturals i els processos d'espera, de manera que tot es converteix en mercaderies consumibles a tots nivells i ràpidament, cada vegada més. Alerta que, si no es posa fre a aquest procés voraç de consum, estem en procés d'autoconsumir-nos... Canibalitzar-nos és la paraula que fa servir...