16 de juliol 2008

aprenents de poeta, aprenents només...








solquen i esmolen la terra
davallen inmisericordes al desastre sens fi
tallen i seguen soques i arrels
qui ensenyarà un arbre al seu fill?
quan tot serà erm,
quedaran els somnis i la mort,

l'esperança entre les pedres...

(col.laboració a Personatges Itinerants)





Només posar-s'hi, un s'endinsa en el remolí de les paraules.
Una feina conjunta, una idea llançada, una llavor que arrela fons...
Em fa pensar en totes les teories que amaren ara mateix l'ensenyament, teories de fons, filosofia de l'aprendre, que a tots ens hauria d'engrescar.
Perquè al fons d'aquestes reformes (com ho he fet per anar de la poesia a la feina de mestre?), al fons, deia, hi ha quelcom que s'ha d'experimentar i viure per poder fer.

És el que en diuen aprendre cooperativament, un concepte que per molts és un somni, per d'altres una bajanada, per uns quants (nombrosos) un intangible que no duu enlloc, només a les "filosofades" dels qui són darrera una cadira, ens diuen. Jo no comparteixo aquests pensaments, ni jo ni unes quantes persones que som escampades arreu i que mai ens cansem de l'ofici, per molt que ens enfadem, per molts disgustos que tinguem, per moltes guerres verbals i ideològiques que hàgim de viure.

No us podria explicar en un post, (bé, sí que podria, però ara fem un entrant...) la immensa satisfacció i motivació que genera no trobar-se sol davant un treball, no sentir l'angoixa de no tenir un model, un ajut, un camí insinuat. El pensar i fer col.lectiu genera assumir rols diferents, i si algú ens dóna el marc, l'eina, s'esdevé una troballa enriquidora. Només qui sap fer és capaç d'ensenyar. Només qui s'il.lusiona, genera il.lusió. Només qui es posa reptes i admet fracassos, ofereix un mirall on els nens i els joves es troben amb els seus èxits i fracassos i es veuen amb cor d'encetar un camí que saben ple de "salvavides".

Això és el que ens ha ofert l'experiment col.lectiu "Personatges Itinerants" Entreu i llegiu.

Estic orgullosa del meu gra de sorra. Sé que d'aquesta cooperació tots ens sentim satisfets, i ens encomanem el cuquet del provar sense por, i de reeixir algunes vegades. Qui diu que el fet col.lectiu és mort? Qui diu que encara mana l'individualisme? Segons on, anem guanyant petites batalles.

10 comentaris:

Zazpi ha dit...

Bon dimecres
Primer abans de res mes, gracies pels comentaris :)

I el que dius, es el que amb fa pensar en si volar lluny per ajudar o quedar me on estic...

En fin... carpediem

Nikus*

BufÖ Orador ha dit...

Sempre és millor Volar lluny del niu...per apendre del món que ens envolta no?

Striper ha dit...

Com tu dius crec que cal felicirtar-se per una iniciativa com personatges itinerants.

Cèlia ha dit...

Digues que sí Zel, una cosa ens porta a l'altre i tothom hi troba la seva inspiració, i ens la valorem pel que és, per l'esforç i pel desig. Un petó, itinerant!

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Zel, no ho dubtis els mestres ensenyen, “indueixen” els alumnes aprenen “dedueixen” comparant i cercant la possible veritat, sols falta que tinguin interès o que és sentin estimulats.

Carme ha dit...

Ja tens raó, ja, que som només aprenents, tots plegats.
I continues tenint raó que col·lectivament tot és més fàcil i agradable. Aprenem junts i gaudim de les paraules dels uns i els altres. Gràcies pel teu post i pel teu poema. Molt teu, molt cert, molt bonic.

Joan deu Peiroton ha dit...

Molt bonic el poema! El treball col.lectiu...crec que me'n queda molt per aprendre!!! Petons dolços!

El veí de dalt ha dit...

Petites batalles,...sí.

Cesc ha dit...

Ets un sol :) aquestes coses ens fan persones oi...

LlunA ha dit...

Molt maco!M´agrada això de personatges itinerants!