15 de juliol 2008

cabreig


Voldria escriure una altra cosa, però no puc.
Si un blog és personal i en certa manera per desfogar-se, doncs ho sento pel rotllo que us fotré però necessito desfogar-me com l'aigua durant la sequera.

Així de senzill: Alguna vegada us he comentat que el meu fill petit (ja quasi setze), ha tingut i patit problemes, tots ho hem passat molt malament, però ara ell està bé, passa a quart d'ESO, tot i que encara li queda el bloqueig amb les mates, però mentalment és molt àgil i està content del seu curs amb escolaritat compartida (feina/insti, pla singular, en diuen) Per això hem lluitat anys, jo no desitjava aquest gir, però ha sigut la manera de recuperar l'escola (això, la medicació, psiquiatria i una tutora que val cent vegades el seu pes en bondat i comprensió).

Però clar, abans d'aquesta normalització, quan estava malament, en va fer de tots colors, sovint ràbia contra ell mateix i el món, incontrolable, patint i fent patir. Però és un bon noi, té els valors cada vegada més clars, s'autocontrola molt i (paraula de tutora), ara mateix és ell qui l'ajuda amb el grup i predica respecte, tolerància, exigeix una mica als altres, qui ens ho havia de dir. Torna a confiar en nosaltres, explica el que sent, què fa, els seus projectes, té més autoestima i per primera vegada en tres anys ha llegit el seu informe escolar, content de poder optar a acreditar l'ESO. Ho dic, perquè els canvis de conducta positius són molt importants.

El cabreig? Senzill. Dissabte a la nit. Petards al poble, merder, mossos (no us ho perdeu, antidisturbis!!!) Agafen uns nanos, que es veu que els van plantar cara, se'ls enduen i els "espanten". Dins el furgó, un africà atonyinat. El meu fill era fora del poble, tot el dia i la nit, amb la seva "xicota" (ai, l'edat). L'altre, que li va dur, era amb els amics també fora del poble. El petit el vaig anar a buscar jo el diumenge a les 11, més content que un pèsol (s'havia quedat amb la nena!!!)

Diumenge al matí, super del poble: En "x" i en "y" i un altre indeterminat, (l'y era el meu fill, suposadament), són els que s'han endut emmanillats els antidisturbis!!!. Diumenge tarda, els rumors ja són certeses i ja diuen que saben que va ser una animalada dels nois, que van plantar cara a la poli i se'ls van endur emmanillats, (oi tant!)
Dilluns. Un amic truca al meu fill gran: -Tu, què és això que m'han comentat? Que se us van endur a tu i al teu germà per traficar?
Dilluns tarda, avui. Arriba el gran de treballar encès i va (tranquil com és, que mai s'ha barallat amb ningú) al bar del poble a aclarir els embolics que s'han muntat amb dos dies, amb els quals ells no hi tenen res a veure.

Jo, que el veig, me'n vaig tot darrera d'ell (que no ho volia, clar) He sentit per boca d'una dona gran del poble:
-Tu creus, tu, que era a L'Estartit, agafa la moto i aquí a fer animalades com sempre, no en saps res, ni saps on és ni que fa... (i vostè, senyora, ho sap?) I tant, que ho sé, ja ho crec, si els vaig veure... si no els hauré vist vegades...
-El que has de fer és estacar-lo amb una cadena i tancar-lo a casa....(m'ho diu fredament sense ni mirar-me als ulls)
-I tant, que se'l van endur, ja ho crec, emmanillat, a ell i a d'altres dos, el gran també. (El meu fill gran, intentant fer entendre que no hi tenien res a veure, que no hi eren, desesperat i nerviós, "mama, vés a casa, va... ja me'n cuido jo")
Jo encesa: A la propera difamació d'aquestes, una denúncia, coi de poble i de gent...(emprenyada)
Sabeu què em contesta?- Fot al camp, tu i ells, ben lluny...au, va, colla de delinqüents...

Clar, he marxat plorant com una babaua, i he deixat al meu fill gran allà aclarint conceptes. I el bo del cas, és que va passar tot això, (no amb els "acribillats"), els més jovenets van muntar el sarau d'estiu, amb els petards sobrers de sant joan ( i prou, segons sé ara), i algú d'aquesta gent que crida i critica amb mala sang, va trucar als mossos, i van venir els antidisturbis amb el furgó.

Què fa una persona en un coi de poble petit amb uns veins com aquests? Perquè és clar, el bar, la botiga, la farmàcia, l'altre bar...i al final, ja ho veieu, tinc dos traficants a casa... sense que ells hi haguessin posat ni un llumí.

32 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Fan patir els fills, oi?

Ara, jo hagués fet com tu: defensar-lo i més si a sobre té raó.

Parladuries... fan mal, però s'han de combatre. Si s'envalentonen, encara és pitjor.

Diuen que hi ha gent que, de tant repetir una mentida, se l'acaba creient. No hem de deixar que això passi, i menys amb els nostres.

I jo que t'entenc, Zel.

Una ha dit...

Haces muy bien desahogándote y contándolo a los cuatro vientos,yo le prepararía un buen escándalo a esa pandilla de cotillas.Nuestro buen nombre es lo mejor que tenemos,si aborrezco algo son las mentiras y las calumnias,sean de quien sean.
Nací en un pueblo pequeño de Salamanca y nunca me acostumbré a ser observada y controlada,pero en la misma ciudad de Salamanca ocurre igual.Ahora que he vuelto a mi querida Palma de Mallorca vuelvo a sentirme anónima y libre.
He tenido a dos familiares agobiándome con difamaciones y aún no he descartado acabar en denuncias aunque son gente que ya todos conocen y se desacreditan solos.
Ya sabes el refrán "Unos tienen la fama y otros cardan la lana".
Un abrazo y a por ellos que son pocos y cobardes.

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Zel, massa importància donen algunes persones de certa edat i de poblacions massa petites, no et preocupis, estic convençut que aquestes (persones) en tingut mols nadals i poques nits bones, i que com saben que ja estan al fons del camí i tenen vergonya d´elles mateixes no saben divertir-se en grup, fen el ridícul i foten merder insà, això si, les conseqüències sempre son molestoses.

Jo planto Maria i faig les meves infusions quant crec oportú i tiro petards a les tantes de la matinada per fotre el veïnat.
Una abraçada

Waipu Carolina ha dit...

Increible!
Yo todavía no puedo creer que aún exista tanta gente tan chismosa, amiga de meterse en la vida de los demás y de paso hacer tanto daño con sus comentarios.
Los pueblos pequeños como siempre han dicho son infiernos grandes, yo no lo sabía hasta que llegué a Tarragona y me di cuenta de muchas cosas.
Cuando vivía en Caracas con casi 5 millones de hab. todo era más anónimo y aunque siempre existian chismes era más dificil que llegara a todos.
De todas maneras te entiendo tanto que te de rabia, que estes arrecha como dicen en mi tierra.
Que de paso tu hijo tenga que dar explicaciones y demás.
vaya...
En fin, pa' lante bonita y ni pendiente de tanta ignorancia y envidias.
un besito

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

noia, si m'hagues pasat a mi, denúncia als mossos SEMPRE, plantar cara amb serenitat com ho has fet, m'agrada com defenses els teus, amb unes bones urpes i un parell d'o..., si senyora!ni et pasi pel cap de fugir del poble eh! i si et cal penya, tú m'avises que vinc, entre les dues van apanyats tots plegat...per cert, la que vol estacar i lligar amb una cadena al teu fill, proposo: n'hi regales una de cada i que si lligui ell o ella...
als pobles, parlar dels altres, sovint els fa oblidar per un moment, la merda que deuen tenir a casa seva....cara ben alta i xerrada familiar....em sap tant de greu!!!

Joan de Peiroton ha dit...

Que es quedin a la merda, els que la remouen amb molt de gust i en donant-se bona conciència! No pateixis, maca, no pateixis. Hi ha gent que són aixi. No els canviaràs.
Tanmateix que sàpiguen que la difamació és un delicte que es pot castigar judicialment. Hi ha una frontera de no traspassar.

Striper ha dit...

el rumor i la merda dels rumors i el gran .. dels mossos. Anims guapa.

estrip ha dit...

ostres deu ser difícil això de conduir. Aquestes llengües brutes de rumors i xafarderies. Que no en fan prou em el que passa a casa d'un que han de posar-se on no toca?

Clint ha dit...

Coi de pobles eh! Ara que aquestes coses tal i com venen marxen, només falta que els polis vagin al bar i quan els preguntin ho expliquin.

I de fet a alguna veïna d'aquestes també els podries dir, que val més vendre que comprar que deu ser el què fan els seus...així veuran el pa que s'hi dona quan menteixen sobre els fills..

Josep B. ha dit...

Són aquestes coses les que no m'agarden dels pobles.

L'Història de la meva mare també en te un poble al darrera i un malsón per la mala sang d'alguns indesitjables.

mafalda ha dit...

Roser, em sap greu, de debò.
Jo en vaig acabar del poble fins al capdamunt, bé ho saps. Allò que no saben, s'ho inventen, i poden arribar a fer molt, molt de mal.
Entenc que no te'n vulguis anar -hi tens tot el dret- però per a mi ha estat la millor solució de totes.
Ànims!

Anònim ha dit...

Molts d'ànims nina..jo també defensaria a mort als meus fills i més amb aquests arguments...nosaltres també vivim a un poble, les xafarderies de carrer son l'osti!!! també se que es patir un xafardeig i un embolic d'aquest però tot acaba caiguen pel seu propi pes.
una abraçada molt forta i ànims

Anònim ha dit...

hola! es la primera vez que entro, me ha llamado la atención la semejanza con mi panorama y tambien estoy en un pueblo y mis dos hijos mellizos estan etiquetados, que es duro si es duro y repugnante pero lo que mas importa para mi es que los adoro y ellos a mi, ellos crecen y el tiempo todo lo pone en su lugar, cuando crezcan eso seran nimiedades pero la semilla que tu ahora estas regando esa....crece y bien hermosa sabes?
y la GENTE bastante pena tienen de ser como son. tranquila.

gatot ha dit...

nena... zel, al poble -com aquí- segur que hi ha persones nobles que posaran en dubte les certeses i les veritats que expliquen els bocamolls i xafarders...

et pots quedar amb aquesta tranquil·litat i passar; pots plantejar-te canviar de poble, però s'ho val?; i pots posar una o cinc o deu denúncies per difamació (parla abans amb l'amo del bar o algú noble que ho sentís perquè et caldran testimonis).

quan un jutge us doni la raó i, sobretot, els faci pagar la multa, s'ho pensaran altre cop abans de malparlar de ningú o dir mentides;

tornar-t'hi d'una altra manera no seria més que posar-te al seu nivell.

la meva abraçada, i els petons i les llepades, per a tu i els teus cadells!

nimue ha dit...

Bonica, estic al·lucinant de com pot arribar la gent a ser de xunga :(
Em sap molt de greu i entenc que estigues molt i molt cabrejada, no és per menys!! :(
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Osti,tu! Per molt que et diguem tu ja has passat el mal tràngol. Sap molt greu que passin aquestes coses, que som persones, collons! La majoria de les vegades són envejes i poca feina, però fan mal. Espero que poc a poc les coses es vagin posant a lloc.

Alepsi ha dit...

Cagunlaputa.... odio la gent que, sense saber res, saben més que ningú....

Ja sé que és impossible, però intenta pensar que, al menys, tu sí que tens informació vertadera.....

I no permetis que això afecti a cap dels dos nois... fes-los entendre que ells estan per sobre del que diguin que són... que sempre seran realment el que són...

(bé, no sé si m'explico, probablement no... tinc massa son....)

Petonsssss (i ànims!!!!)

Anònim ha dit...

Hola cuca. Hace tiempo que leo tu bloc, pero nunca habia hecho ningún comentario. Lo de hoy me parece muy fuerte. Yo tambien vivo en un pueblo y cuando me separe fue tambien un lio. Como mi ex se habia ido con una amiga mia, se comento por todo el pueblo que los habia pillado en la cama, cuando en realidad, mi matrmonio habia hecho aguas mucho tiempo atras y solo esperábamos que nuestros hijos fueran más adultos para entender la situación, pero él se enamoró, me lo eplico y tomamos una decisión. Lo que habiamos sufrido por nuestros hijos se fue todo al traste, pues hasta ellos llegaron los comentarios y les dolio mucho.
Vivir en un pueblo puede ser maravilloso, pero aveces los comentarioa hacen un daño irreparable.
Un beso cariño, y mucha fuerza.

zel ha dit...

Gràcies a tots/totes pel suport, ara quan llegeixo, penso que realment em vaig desfogar, però em reconforten els comentaris, i ja sé que passen coses així, però estic tan cansada dels parlars de sota mà que hi ha arreu... I quan et toca i a més sense raó...Petons agraits!

Anònim ha dit...

Ui Zel, jo ja sè el que és aixó, de fet hi va haver una época que es veu que tenia armes a casa i anava al país vasc a fer entrenaments (ja veus quina imaginació...).
Potser el que els molesta és que els teus fills siguin coherents i no segueixin el ramat com la resta de ovelles ;)

Tanhäuser ha dit...

Quin fàstic de gent, Deu meu. Com s'atreveixen a humiliar algú d'aquesta manera? com gosen?
Entenc perfectament com et deus haver sentit, que per molt que ara et digui que no facis cas, el mal ja està fet, però almenys deixa'm recordar-te l'excel·lent mare que ets i que l'important són els dos tresors que tens a casa.
Aquesta gent no et mereix com a veïna, senzillament.
Un petó molt gran i endavant amb el cap ben alt.

Jobove - Reus ha dit...

ho llegeixo ara i em poso les mans al cap, si et puc ajudar amb algo ja saps aqui em tens !!!

Anònim ha dit...

Uf! Zel, et llegeixo ara, però quina ràbia! fas bé de desfogar-te i de defensar-los. Però també està molt bé i diu molt de la seva part que es vulgui defensar sols. I estic segura que hi haurà una pila de gent del poble que els creurà, us creurà quan expliqueu la veritat. Però é s que hi ha genteta que no hi ha dret!

Jordi Casanovas ha dit...

tu ni cas Zel, que hi ha gent que té molt poca feina i està tant amargada de la pròpia vida que ha de fotre la dels altres.

Joana ha dit...

Costa molt poc aixecar el vesper!
Però aquestes veïnes i veins...si tenen fills val més que callin la boca...mai se sap que els pot passar.
una abraçada bonica i ànims!

Barbollaire ha dit...

Nina...
Com diu la Joana, que no parlin tant, que mai saps que pot passar i com et pots trobar..

Va, carinyet, ànims!

Una bosseta de petonets dolços i recolçadors
(ah! he afegit uns quants amb sorpresa. Quan menys ho penses et fan somriure)
;¬)***

Anònim ha dit...

Fa un temps que et llegeixo (m'agraden molt els teus comentaris i les teves opinions) Però aquest cop..., hòsties! Que surrealista! M'ha fet pensar en aquella iaia xafardera de la sèrie de TV3 Ventdelplà. Amb la diferència que a les sèries tot és guió i té la importància que un li dóna, però que això passi a la vida real..., i amb els teus propis fills... bfffff...
M'he intentat ficar un instant en el teu lloc i quasi que em poso malalta!

Em sap greu. Ànims, que tot això ho mata el temps.

El veí de dalt ha dit...

Em sembla que de pobles com aquest en conec algun...i de gent així, arreu en trobem.

yraya ha dit...

Zel
Siento el mal trago que habeis pasado, pero coi la gente de ese pueblo que están esperando detrás de la puerta para llamar a la "fuerza", como se aburre la gente, anda y que se pudran de asco.
Una abraçada molt forta.

Anònim ha dit...

per mi, viure en un poble és el millor que hi ha. al meu som 700 habitants i també n'hi passen de tots colors... però això que expliques ho trobo desproporcionat, en castellà "ensañamiento" = acarnissament.
Així que només donar-te molts ànims, i pren les mesures que cregueu oportunes, sentint-vos recolzats pels qui no pensen com ells.

Josep Maria Yago Suau ha dit...

No es ben be el mateix però En Miquel Martí i Pol va dedicar alguns poemes al seu poble, a les "bones gents" del seu poble.

Petons!

CRÒNIQUES CANTEN

Al meu poble hi havia
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui nok creien i els
qui tant se'ls en fotia.
D'aquests darrers, però,
n'hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquests darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes, concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets), s'estossinaven,
doinaven culte a Déu i altres foteses
quie nok recordo bé, amb molta cura
de preservar la llei de l'escomesa
dels descreguts i els cínics, per poder-la
transmetre intacta als fills i així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar noies,
fornicar, adorar Déu i altres foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l'hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i correctes.
Aquell temps era així. Cròniques canten.

DOLORS ha dit...

Apa noia quina ràbia!Feia dies que no entrava als blogs ja que continuo treballant i no tinc massa temps.Avui ho llegeixo i et comento encara que hagi passat un temps.
Ja saps que també n'he patit alguna d'aquestes, i el poble no és tan petit, però saps que et dic que a la llarga és un orgull haver-les passat , perquè aquestes també t'uneixen més als fills i això és el que compta.
Endavant i com diuen seguirem lluitant!!Petonets