La llàgrima del dia

M'ho he fet venir bé, tot anant a comprar per escoltar el comiat de l'any.

M'ha agradat particularment sentir-lo posar damunt la taula i en antena la qüestió essencial de tot plegat. Encara tenim censura. Subtil, però n'hi ha. No tinc gaire res a dir-ne com a professional, els meus horaris em permetien escoltar justet les primeres estones del programa. I procurava no perdre'm l'APM, ni que fos al vespre connectant-me. Aquest és una altre forat de dimensions enormes que CatRàdio no ha sabut assumir. Que qualsevol, sigui qui sigui, passi pel sedàs de la ironia, que surtin en antena les relliscades i els draps bruts de segons quins personatges, en clau d'humor, es veu que és políticament incorrecte.

De vegades em feia una mica d'angúnia notar que ell era realmeny l'amo. Això ho diu clarament Salvador Cardús, atribuint finalment a això de ser "més gran" el mateix Antoni Bassas, que el programa en aquest escrit.

Llegir Cardús és un acte que retorna als principis de la clarividència i el saber apropar pensaments profunds i ben assentats amb un llenguatge planer, i veus com la seva han de fer pensar i molt als directius dels mitjans públics a Catalunya.

He escoltat en Bassas posar contra les cordes algun polític d'alta volada a casa nostra, i m'ha agradat el seu tarannà. L'he escoltat també avançar-se a la resposta d'algun tertulià i m'ha sobrat protagonisme. Però imagino que, després de tants anys, el programa era ben seu, i seu se li feia. El seu catalanisme és indiscutible, i ja tenim una altra qüestió de pes.

El major respecte, però, l'he sentit ara. Quan un és capaç de dir "per aquí no hi passo", fa un primer pas cap a l'exercici de la llibertat d'expressió. LLibertat d'expressió trepitjada, censurada, castigada, jutjada, menyspreada a casa nostra, pels nostres i pels veins.

Aprofito per dir-vos, que, aquí al costat, hi ha un enllaç a una mena d'experiència amb mi mateixa, humans.0. Nou de trinca.