04 d’agost 2008

reixats a la memòria. camps de concentració franquistes, l'oblit volgut.

Si això, en lloc de ser el país español, fos Alemanya o França, qualsevol dels edificis que al seu moment van ser camps de concentració i de treballs obligats pels presos dels feixistes, pels amics dels republicans, dels maquis, de qualsevol mínimament sospitós de simpaties cap als republicans, serien ara Museus on retornar la dignitat i perpetuar el record dels morts, assassinats, violats, apallissats, desapareguts, oblidats pel feixisme franquista.
Avui, llegint el diari, he trobat aquest títol colpidor, "Reixats en la memòria" O de la memòria, com volgueu. És el que ens ha deixat la malfeta transició, que tants españolistes i enyorats d'un règim dictatorial que tornarien a posar en marxa si de la seva voluntat depengués.
“Parece como si algo tan terrible no hubiera ocurrido”, afirma Cecilio Gordillo, activista de la CGT por la memoria histórica en Sevilla. Emilio Silva, presidente de la Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica, coincide con este diagnóstico: los campos de concentración son una parte borrada de nuestra historia.

Javier Rodrigo, investigador, publica "Entre la historia y la memoria". Ha comptat 104 camps de concentració en el sentit més estricte de la paraula i 188 centres dedicats expressament a l'internament, càstig, reeducació, utilitzant republicans com a treballadors forçats. Calcula que unes 500.000 persones hi van passar, als quals cal afegir els milers i milers de presos polítics i presoners de guerra.
Fa una denúncia molt concreta i molt encertada. Com que el règim va durar tant, hi ha hagut una relativització volguda dels fets, amparats en el silenci i el posterior oblit deixant els edificis anònimament, esborrant les empremtes dels actes covards i punibles, que a qualsevol altre país, que no hagués patit tants anys de silenciament, hauria sigut perseguit i denunciat en el canvi de règim posterior.

Però, la clau és, canvi de règim? Potser, comenta, només és un postfranquisme, voler que quedin impunes totes les barbaritats dels actes comesos. LLegiu:

"Los campos de concentración fueron el primer eslabón de la cadena represiva del franquismo y tuvieron lugar durante y después de la guerra civil española. El avance del Ejército nacional fue generando un gran número de prisioneros de guerra republicanos. Abarrotadas las cárceles, habilitaron para ellos todo tipo de centros de detención, escuelas, conventos, iglesias, plazas de toros, barracones en espacios abiertos y otras edificaciones. Estos espacios de concentración tuvieron como finalidad la clasificación militar y político social de los prisioneros, la depuración, la tortura, la represión y la explotación como esclavos para la reconstrucción del país.
El objetivo de toda esta maquinaria era aniquilar la cultura política y moral de la España republicana, para reeducar a los prisioneros mediante el ejercicio de la violencia física y psicológica. La existencia de esta dura represión fue la tónica general que marcó la vida en las prisiones y en estos centros de reclusión, el empleo desmedido de la violencia, las sacas en las tapias de los cementerios, las torturas y violaciones con fines ejemplarizantes. La verdadera dimensión de los crímenes de Franco todavía hoy no es demasiado conocida en nuestro país.
Tras la guerra civil, el Patronato para la Redención de Penas obligó a miles de prisioneros a trabajar como esclavos. Los destacamentos penales proveían de mano de obra forzada para las minas, vías férreas, puentes, la reconstrucción de las denominadas Regiones Devastadas. Se establecieron para ello Colonias Penitenciarias Militarizadas, que en algunas partes del país estuvieron en activo hasta bien entrada la década de los sesenta."

I aquí és on entra el títol "reixats en la memòria", lligat a una exposició de les fotografies de tots aquests espais oblidats, places de toros, convents, instituts i escoles, edificis neutres i aparentment innocents que amaguen una història de massacres que s'ha volgut esborrar. S'anomena "Cartografías silenciadas" Aquí teniu l'enllaç a les fotografies. S'ha de mirar. L'autora, és la fotògrafa Ana Teresa Ortega, professora de la Facultad de Belles Arts de la Universidad Politècnica de Valencia.

17 comentaris:

Onset ha dit...

La qüestió és que a Alemanya no governa la mateixa gent que fa 70 anys, a Espanya encara governa i controla l'Estat la mateixa gent que fa 40 anys. Els espanyols no han rebut encara com cal als exiliats (els mexicans ho van fer) A més hi ha molts morts en l'oblit. Salut.

Cesc ha dit...

Em mossego la llengua per respecte a un post ple de realitat i sinceritat.

Striper ha dit...

Ninona vinc de fer turisme per el interior de Castello, Morella i mes i estic masa espes per opinar del tema ho sigui que et deixo un peto.

María Teresa ha dit...

Unos porque quieren olvidarla,otros porque apenas tienenmedios para contárnolas...la cuestión es que desde los que nacieron apartir de 1945 hasta hoy desconocemos nuestra verdadera Historia.
Al PP no le interesa tocar el tema ya que se verían forzados a condenar el régimen de Franco como ilegal y merecedor de juicio sumarísimo.Al PSOE se le va la fuerza por la boca,toca muchos temas, casi todos a medias y sin llegar al final de ninguno con todas las consecuencias (leáse aborto,muerte digna,separación Iglesia-Estado en todos los sentidos,etc)

SILENCI ha dit...

Hi ha vegades que ni a les mateixes famílies, per la raó que sigui, gosem preguntar res...

Ferran ha dit...

A Alemanya, a ningú amb dos dits de seny se li acudiria justificar/no condemnar el què va portar a la 2GM. És igual que siguin de dretes, esquerres, verds o liberals: els feixistes van fer el que van fer, va ser repugnant i tothom hi està d'acord.

A Espanya, un partit que ha governat i que aspira a tornar a fer-ho, està en contra que s'enretirin símbols franquistes, que en restitueixi la memòria dels assassinats pel règim dictatorial, etc etc etc...

Crec que està tot dit.

Waiting for Godot ha dit...

No lo sabía, que triste. Besos para ti.

mafalda ha dit...

Tristíssim. Mon avi va estar a la Batalla de l'Ebre. Es remouria a la tomba només de veure com intenten fer-nos empassar allò de "aquí no ha pasado nada"!

reflexions en català ha dit...

El fet que els nostres avis no volguessin explicar-los les misèries de la guerra ila postguerra no és una excusaper justificar aquest silenci.

“Parece como si algo tan terrible no hubiera ocurrido.”

I tant.

Striper ha dit...

Hola bonica el teu comentari a casa meva m'ha plantejat un dubte ha veure si pasas i l'aclareixes.

Salvador Guinart ha dit...

Ualaaaaaa!!!, quin disseny més xul·loooo!!!, m'agrada molt!!.
T'he dedicat el darrer comentari que he fet al meu bloc bonica!.
Petonets!

La Gioconda ha dit...

No sabia que el mon estiguès tant malament, veig que heu viscut guerres, fam, i que per molt que passin els temps les coses no canvien...la misèria ho es aqui i a la xina (per cert, algú hi ha anat?, a mi m'agradaria).

La meva familia es benestant, no em puc queixar de res...crec.

Joana ha dit...

No s'ha de callar res, al contrari s'ha de conèixer tot i aquestes vergonyes encara més.
Un post magnífic!
Una abraçada wapa!

Albert ha dit...

El que ha passat en aquest misserable país anomennat Espanya,amb la guerra civil , les seves victimes i els seus botxis , és repugnant, on estàn els judicis per justiciar els crims de guerra, pq nosaltres no vam tindre la possibilitat als anys 80 ( amb la victòria sociata del 82 hagués sigut el moment idoni )que encara estaven tots vius, de fer judicis a tota aquesta colla d'assasins, pq ara penseu que els fills i nets d'aquestos assassins estan ficats en estaments politics espanyols de primer ordre i les grans empreses.

Dédalus ha dit...

Por desgracia, tu apreciación confirma con una dosis de evidencia impepinable la vieja teoría que siempre sostengo con respecto a la Historia, Zel: que se borra más que se escribe.

Un beso y buen agosto.

L´AVI ha dit...

Roser maca;ja i pogut veure totes les coses que me dius,te agraieixo péro me semble que no soc pas jo sol que lo que explico aixi sigut el unic,afortunadament jo com dius tu,estig amb vosaltres.!!!!
Si tot va be ( cuestio de salut ) seguire explicant ,que encare me falta molt i pot ser que sigui pesat péro ja me donnes forces per seguir amb les paraules que me dirigeses.
Te agraieixo moltisim i quina ilusio que per lo menys veix que encare ia joventut que interesa sapiguer tot lo que va pasar,sempre me asemblat que tots els sacrificis i tantes morts a la gent no interese.
Tambe te demano perdo per com segurament te dons compte,solament vareix tenir 5 anyns de escolaritat,desde els 6 fins els 11,el Pare i els germans en el Front lluitant i jo sol amb la meva mare i vareix tenir de posarme a treballa en els 11 en una Vidreria,compots veure el meu CATALA es bastant dolent,jo content de no pas haber oblidat desde que vareix sorti en els 14,i amb molt de orgull el meu fill ja nescut á Mexic el parle millor que jo.

josep estruel ha dit...

Hola.Coincidimos en lo mismo.
Cuando yo era pequeño al lado de mi casa(Barcelona)tenia una cárcel/campo de concentración/fabrica textil.
El tristemente "El cañamo".Habian muchas mujeres. En el barrio(Poble Nou).las palabras eran:Peladas,Presas y Paseadas.
Creo que hemos llegado tarde para todo

Con tu permiso enlazo tu blog con el mio.Si no lo deseas,dímelo por favor
Un saludo.