30 d’agost 2008

un dia com un altre

El sol crema, i m'encanto mirant les fotos d'ahir.

Implacable, el món no s'atura en les bestieses de rigor, i m'he quedat de pedra quan he llegit això:


"El 21 de julio, Betancourt y sus dos hijos, Melanie y Lorenzo, emprendieron el vuelo hacia las Seychelles por invitación del Gobierno de ese archipiélago del Océano Indico. En las maletas de quien pasó más de seis años cautiva en la selva había un vestuario completo, ofrecido por una diseñadora francesa de pret-a-porter, y un neceser de cremas, regalo de un fabricante de cosméticos de alta gama, revela el rotativo. En la selva pensaba a menudo que sus hijos "iban a reencontrar a una mamá vieja. Gracias a ustedes voy a poder hacerme bella para ellos", ha escrito la ex rehén en su carta de agradecimiento".


Més encara quan diari endavant hi havia això:


"Un niño de cinco años murió mientras dormía en su casa debido a un combate entre el Ejército colombiano y guerrilleros de las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) en el suroeste del país, en el que murieron dos rebeldes y dos soldados, denunciaron ayer sus familiares. Alba Lucía Gutiérrez, madre del niño, atribuyó la muerte de su hijo el pasado miércoles a disparos de los militares en declaraciones al canal Caracol Televisión.
La mujer indicó que los rebeldes de las FARC la habían obligado a hospedarlos en su casa en San Pedro, en el departamento del Valle del Cauca, 450 kilómetros al suroeste de Bogotá, y agregó que los militares abrieron fuego y mataron a su hijo Juan José.
Los combates se registraron entre soldados del batallón Palacé, de la localidad de Buga, en el Valle del Cauca, e insurgentes de una facción de las FARC. "El día antes habían llegado tres guerrilleros y nos dijeron que les teníamos que dar posada", dijo Gutiérrez.
Según la madre de la víctima, los soldados entraron "empujando las puertas. En la primera habitación estaba mi niño y mi esposo. Mi esposo alcanzó a salir", explicó. La mujer aseguró que uno de los soldados disparó pese a que le rogó que no lo hiciera. Sin embargo, el general Jaime Esguerra, comandante de la Tercera Brigada del Ejército, negó que las tropas hubieran matado al niño y acusó de la muerte a los rebeldes".
La senyora Betancourt se'n va de vacances pagades amb luxe, i on són les reclamacions per aquest nen i d'altres morts? Ai, només es lluita pels "glamurosos"?
Em podria quedar amb el meu meravellós paisatge, les meves illes Medes, i el meu Montgrí, estimades figures que m'acompayen des de fa tants anys, tants...

M'aturo al camí dels arrossars i no me'n puc estar de fer una altra foto... camins vells, testimoni de tantes corrues de carros que portaven pagesos al camp... Mentre, el diari diu que un 30% dels jubilats viuen al llindar de la pobresa... Tota una vida de treballs i penes (o no) per arribar al final dels dies patint per arribar a demà amb dignitat...

Tinc el reflex de l'aigua als ulls, clara i transparent, i m'abofeteja la notícia del nou accident a Vandellós. Aquí podreu llegir tot el que volgueu sobre les mentides que ens venen. Gràcies, Món. I aquí, podreu saber molt bé les veritats sobre l'energia nuclear, terror invisible. Aneu a visitar la garrofa i veureu els enganys...



Mentrestant, a Mèxic han trobat 12 persones decapitades. I van...cap a 3.000 persones mortes aquest any, només en afers relacionats amb la corrupció i el narcotràfic. S'ha instal.lat el negoci d'implantar-se microxips, per si de cas els segresten, puguin ser localitzats. Clar, el preu és prohibitiu per la immensa majoria d'habitants.

Em sembla que deixaré les notícies, em porten a la indignació. Només el consol de pensar que encara hi ha bona gent, que lluita en silenci i treballa per un món més just em dóna un bri d'esperança...que, en qualsevol moment es pot esvair. Quan els bojos tenen el poder, estem fotuts.

19 comentaris:

menta fresca ha dit...

Hola noia,
jo fa temps que ja no les llegeixo però no per això em deixen indiferent quan vaig coneixent-les per altres mitjans, ara estava llegint una d'aquelles revistes de "moda" on hi ha un reportatge sobre Uganda i els segrestos de nens i nenes per ensenyarlos a matar, posant-los al capdavant de les guerrilles. A les nenes, amb poc més de 10 o 12 anys a més, les converteixen en "esposes" d'homes grans... i això sembla que pasa des del 1982. Llavors ve la pregunta? i que fan els paisos rics amb tot això? RES.

Ferran ha dit...

No crec que els bojos arribin al poder; més aviat crec que els qui arriben al poder es tornen bojos.
Sí que hi ha gent que treballa pels altres, Zel. Molta, n'hi ha. Molta més que no pas dels altres, dels "bojos" que semblen entestats a fer-nos la vida una mica amarga.
Salut!

vpamies ha dit...

Zel, avui que tot just torno de vacances de les teves terres, a tocar de la Gola del Ter, prefereixo quedar-me amb aquelles imatges suggeridores i seguir desconnectat del món com ho he estat aquests 7 dies.

Sí, ja ho sé, desconnectar no vol dir que aquestes males notícies desapareguin. Però em permetrà reprendre el fragor diari fins a la propera desconnexió.

Tenia com una sensació de culpa quan marcava com a llegits milers de missatges al Google Reader. Però m'he quedat tan a gust eliminant-los... no existeixen per a mi, almenys durant set dies a l'any. Què menys?

María Teresa ha dit...

Es descorazonador el panorama mundial,es la eterna historia o puede ser que ahora sea más salvaje,son muchos más los que quieren una parte del pastel,quienes queremos una parte del pastel del bienestar.
Son muchos años de despilfarrar los recursos del Planeta,ahora ya somos los seis mil millones los que queremos hacerlo.
Resulta duro vivir en la contradicción,¿cómo disfrutar de las cosas cuando hay tantos que no tienen nada?,pero hazlo,Zel porque para cuidar hay que cuidarse,para seguir reivindicando hay que estar fuerte,las palabras no consuelan,no encuentro otras mejores,algún día el médico te dirá que vivir tan intensamente los problemas mundiales no hará que se resuelvan pero sí empeora tu salud.Un abrazo

Assumpta ha dit...

Després de llegir el teu article no sabia què dir... la veritat és que tot és desmoralitant.

Però, en llegir el post d'en Ferran he vist que sí, que el que diu ell és cert: Hi ha molta gent bona Zel, que treballen i s'esforcen pels demès...

Les fotos de l'aigua son molt, molt maques :-)

Abraçades!!

nimue ha dit...

una abraçada, Zel, i quedem-nos amb la gent bona, que n'hi ha molta fent molt bona feina. Si no ja hauríem volat pels aires fa temps, tinc la sensació...
I bona incorporació! ;)

Joana ha dit...

De fet entre les coses i persones bones hi ha guspíres d'horror. I entre tant d'horror hi ha més persones bones. Una cosa ens distreu de l'altre però sovint la impotència és tan gran que contemplant la natura t'adones que en la senzillesa podríem viure tots en un món millor.
Gràcies per tot wapa!

Jesús M. Tibau ha dit...

amb aquestes notícies que, malauradament són habituals, necessitem acollir-nos dins la bellesa del paisatge

Deric ha dit...

el món és ple de contradiccions

Julia ha dit...

Hola Zel, primer de tot, gràcies per les teves denuncies. Es bó que hi hagi molta gent que denunciï les barbaritats de que som capaços els éssers humans. Saps? quan era molt joveneta no podia entendre com era que els politics d'esquerres quan assolien el poder es donaven les mans amb els dictadors i demés personatges sinistres. Jo els hauria matat a tots i hauria netejat el món de persones dolentes. Un vell anarquista català (ironies de la vida), un home savi i tranquil que havia passat per mil batalles i molt sofriment, em va dir: no Julia, la vida no va així. Ni s'han de destruir esglèsies ni s'ha de matar a ningú, el que s'ha de fer és tenir molta paciència i perseverancia i anar aportant el que puguem dia a dia per transformar aquesta societat, els politics d'esquerres han de pactar amb els de dretes perque les societats han de seguir funcionant. La primera regla és començar per un mateix i donar exemple d'honestedat i de defensa del bé col.lectiu. He recordat moltes vegades les seves paraules, sobre tot quan la indignació em pot en llegir coses com les que denuncieu tu i els qui t'envien comentaris. Aleshores respiro fons i intento superar la indignació i pensar en que puc aportar per la recerca d'un món més just. Poc, la veritat és que puc fer molt poc en comparació a lo molt que voldria poder fer, però per poc que sigui serà més que quedar-me a un recó plorant. Per exemple, la teva denuncia és una acció positiva que cal extendre.

Ah, per cert, molt boniques les fotos. A mi també m'apassiona l'Empordà.

Un petó

Onset ha dit...

Aquest món (i la seva gent) no té cap solució. Els diners manen i manaran.

ferran ha dit...

És que hi ha víctimes i víctimes. La desigualtat és fins i tot a les tragèdies.

Carme ha dit...

Colpeix el contrast del teu post. Poques coses m'agraden més que aquest bocins de llum en xarxa de l'aigua i les notícies que descoratgen i indignen. I ens hem de fer la vida així, xuclant la bellesa per no morir-nos d e pena.

Carme ha dit...

Colpeix el contrast del teu post. Poques coses m'agraden més que aquest bocins de llum en xarxa de l'aigua i les notícies que descoratgen i indignen. I ens hem de fer la vida així, xuclant la bellesa per no morir-nos d e pena.

Striper ha dit...

Uhh Molt a comentar, pero jo nomes et dono les bones nits que dema ja toca pencar.

the silver blue sea ha dit...

Bon començament de curs Roser!
Una abraçada

Cèlia ha dit...

Bona tarda Zel, ja saps que encara no som humans tot i que ens pensem que sí, només som una colla de papions barallant-se per un plàtan sense adonar-nos de la bellesa que ens envolta (bé, sí, per especular, és clar!), però aquesta és la nostra feina, oi? intentar que cada dia ho siguem una miqueta més... com ha anat la reentré?
Ara, això de la Betancourt... em sembla estrany des del primer dia!
I les nuclears? No, no m'estranya gens ni mica... fa anys que vivim amb l'ai al cor...

Lliri blanc ha dit...

l'aigua de la teva illa és molt clara (precioses fotos)...però tens rao'...hi ha tanta aigua tèrbola al mon!

Metis ha dit...

yo ni enciendo la tv y leo las noticias, no hay que dar la espalda al mundo, pero éste es hoy por hoy mi vida y mi trabajo y no tengo porque amargarlo viendo el egoismo de la gente y sus tonterias.

Lo de nuestros mayores no tiene nombre, dando su sudor y su vida para tirar adelante y ahora se encuentran con que caminan hacia atras.

besos