manifest particular (post 400)

passen anys i no sembla
que hi hagi possibles amb la vida que volem
ni el desig de futurs pels fills d’aquesta terra
i pels qui ara hi són, si hi volen ser,
que molts no ho són i tant l’estimen...

ens anem rosegant les ungles,
(ja hem tocat carn tantes vegades...)
ens callen esgrimint contra nosaltres
justament allò que som, solidaris i tossuts,
(hi deixarem la pell, tants hi han deixat la sang... )
ens han pintat de miserables pidolant engrunes
d’allò que som i tenim i ens han robat.

no vull sentir el cor agre,
ni alimentar més ràbia,
ni que em forcin dia a dia a explicar perquè,
ni celebrar any rere any una derrota...
no em gireu més contra la resta,
només vull compartir el que és meu
la meva terra, el meu país, la meva llengua
sortir al carrer i ballar, i que no s’aturin
davant de casa meva fent fotos pintoresques
d’una solitària estelada...

vull poder dir qui sóc i d’on sóc amb orgull
lluitaré, si cal, amb el poc que tinc
el posat i les paraules, contra qui gosi negar-me
el dret a dir el nom del meu país,
(les lletres i la història les manllevaré de qui més sap)
i després, ens podrem treure les clofolles
i buscar allò comú i humà que ens reconforta
i en la igualtat estimarem, viurem i encetarem més lluites.