bell, vell

puges al cotxe, et mires allò que vas deixant enrere...
els ulls marxen, inconscients, cap al cel, que de sempre t’emociona
i decideixes, abans de tornar a casa, buscar un espai proper.
veus cada dia el nom del poble, quan fas el repetit trajecte
i el recordes vagament, un raconet petit com un sospir,
proper com un amic, i et fas conscient que l’has deixat arraconat
de fa molts anys, i t’hi vols perdre...
les mans autòmates giren el volant a la cruïlla

camins estrets, vinyes deixades, figueres seques, obertes les magranes

i un bon coixí de fulles quietes, potser plourà...

et gires, i albires la muntanya estimada,

fidel et va seguint, i en veus una altra cara

Marenyà, assaboreixes el nom, Marenyà,
el mastegues, Marenyà...
no reconeixes el gust de la paraula, ni saps d’on ve
t’atures a l’entrada, una tanca rovellada amb eines oblidades

una dona amb un cabàs, un gos que borda
i l’aire tranquil, serè, l’únic embolcall que ara et fa falta
quan t’atures a l’esglesiola petita,
girada d’esquena al món frenètic, només uns petits finestrons
i una porta tancada, una taula amb una pedra
un absis mig desfet, uns fils que la situen
en aquest moment precís, i res més, silenci.

a la pedra, no reconeixes res, però tan li fa,

de vegades, no cal que ho interpretis

només en fas prou amb deixar-te transportar, enllà del temps...

veient una escarpa i una maceta que piquen amb delit.

trobes finalment la porta gran, segurament pocs hi fan trobada endiumenjats
un tel subtil t'envolta els ulls, i seus, tranquil.lament i sola
avui, tot fent marrada, només per tu,
a la placeta sents sardanes
i crits de nen quan tiren a bateig,
llamins que es barregen amb les pedres.