17 d’octubre 2008

quan la diferència fot

Ara mateix, si hagués de fer balanç de la setmana, diria, trist.
Trist és la paraula que em ve al cap. Però trist no només fora, parlo d’allò meu de cada dia, dels meus nens. Ara mateix, ja són els meus, amb totes les circumstàncies que suposen sis hores cada dia, cinc dies a la setmana. Tret de les estonetes de música, i d’educació física, que també són meus, perquè hi ha retorn de comunicacions, com ha anat a les dutxes, els canvis de roba, els jocs...

No tenim anglès ni cinquena persona de cicle, l’embaràs exigeix descans i tot just avui ha començat la mestra que farà la substitució. I ens anem coneixent, i relacionant, i tots són importants per mi, i ja me’ls començo a mirar amb força coneixença i ells a mi, és clar. Va sorgint l’estimació, els petons, les relacions s’enforteixen. Són com els grans d'una magrana, junts una magrana sencera, amb tota mena de granets...


Però, si bé procuro ser una bona “cambrera” i voleiar per estar per tots, n’hi ha dos que em fan patir. Molt. Ja sé que no puc canviar res, ni de dins ni de fora. Però és tant injust...tan trist, tant i tant...Perquè crec que els puc ajudar a gairebé tots a ser més competents, a créixer, a anar aprenent estratègies per ser més autònoms, a defensar-se davant les tasques, comencem a aprendre a argumentar i donar raons, ens tornem més flexibles i anem entrant en el món de les idees, comencen a observar metòdicament per poder esbrinar coses al seu abast, descobreixen cosetes per ells meravelloses... i d’altres pesades i avorrides, més mecàniques, però que s’han d’aprendre...
I em miro els meus dos que són... I n'hi ha d'altres que també em fan patir, però no com aquests dos. I voldria un impossible. Perquè les capacitats mentals, cognitives, motrius no es poden canviar, aquestes que els fan tan especials, tan estimats, però que a mi em fan saltar les llàgrimes. Pobrissons, com s’ho faran per respondre a les exigències de la llarga i eterna vida escolar que els espera? Quants sofriments i frustacions hauran de patir? Tots aquests anys, qui els farà companyia entenent el seu món mental?
Són nens, haurien de ser feliços, ( encara ho són) i el nostre sistema educatiu té moltes paraules per la “diversitat”, però l’humanisme es va acabar fa temps... Trist. Perquè els arribarà el moment que no els deixaran ser feliços.




Mentrestant, d'altres s'ho passen senzillament bé, no s'hi capfiquen, aprofiten o no totes les experiències, esbrinen i penquen, o no..., juguen i aprenen, s'enfaden i riuen, es barallen i es petonegen...
Els meus dos, també en fan moltes, de coses, però cadascuna s'ha d'assegurar, i remarcar, i al cap d'un moment serà oblidada, i tornar-hi, i lluitar-la, i penses, recoi de vida, no podria jo aprendre a fer impossibles?

17 comentaris:

fada ha dit...

Sota paraules tècniques ens han fet perdre molta humanitat, a totes les edats. Si poguéssim transformar la impotència... No saps com t'entenc. Un petó, encara que no consoli gaire.

rebaixes ha dit...

Brilles com el sol més gran del firmament, i més. Quins sentiments més sans.Si tots els educadors sabessin baixar aquesta escala tant difícil del jo ho sé tot...Ets preciosa, noia. Anton.

Striper ha dit...

Estas feta una gran mestre noia, de las que ja no queden.

Josep ha dit...

I els que som fora de l'escola? Què podem fer? Què hem de fer?

Lliri blanc ha dit...

El fet que ja t'estàs fent preguntes et fa més gran d'una altra persona.Els teus dos son especials i tenir-te com mestra per ells Ja és una riquesa!

Anònim ha dit...

I ELS "CALERS" PER LAS SUBENCIONADES DEL OPUS.QUE NO RESPECTAN CAP LLEI. QUE TRIST. UNA ABRACADE PER ELS TEUS NENS. JUGANT AMB BCN.......

josep estruel ha dit...

Hola Zel. Veig que tens un premi. Jo, igual que tu tampoc m'agraden aquests premis que van d'un lloc a un altre, però aquest és diferent. El teu t'ho has guanyat.felicitats
Una abraçada.

Assumpta ha dit...

Ai Zel!!
T'entenc tan bé!!...

Joan Martín ha dit...

Zel, permetre'm destacar una incongruència en aquest entranyable (que surt de les entranyes) post:
"qui els farà companyia entenent el seu món mental?" Que a algú se li passi pel cap aquesta pregunta i dir que l'humanisme fa temps que s'ha acabat no és congruent. Potser que l"isme" aquest estigui disgregat, silenciat, atemorit; potser, fins i tot, va bé que vagin caient tots els "ismes" si aquesta caiguda deix passar el que és més humà de cadascú, un per un.
Una abraçada.

Laura ha dit...

T'entenc perfectament. Voldries que les coses fossin diferents i et frustra saber que els teus recursos no poden moure muntanyes. Però estic segura que pots fer molt més que molts d'altres educadors, perquè penso que vals molt. El teu punt de vista ja és un ajut inestimable per a aquests nens. Un petó.

Rita ha dit...

Avui m'has ben emocionat, zel... Les fotografies són precioses i tu, i la teva sensibilitat, sou grans. Per sort, aquests nens tindran recursos que tu els donaràs. Són ben afortunats d'haver "caigut" a les teves mans.
Ànims, maca!

Anna ha dit...

Ai Zel! Tant de bó hi haguessin molts mestres com tú. La sensibilitat té dues vertents, ens permet gaudir de coses que d'altres ni tant sols veuen, però d'altre banda també ens fa patir força.
Petonets.

Maria Jesús ha dit...

Et deixo molts petonets màgics i una abraçada, Zel

Estela ha dit...

D´aquests nens realment en tenim dos o tres cada any a les aules, i quan va passant el temps encara te´ls estimes més i encara ho trobes més injust i trist.Realment trist i difícil d´acceptar, com la guerra, com la fam al món com el racisme...és força comparable per que és igual d´injust.Una abraçada.

Tanhäuser ha dit...

Ets gran Zel. Però gran de veritat. Emociones, saps?
Petons.

Txarli ha dit...

El món és cruel amb els qui són diferents, als qui no s'"adapten" a les exigències del guió...som nosaltres qui ho hem de canviar, poc a poc, i tú amb aquest article ja ho has començat a fer. Ànims! Estic segur que ho aconseguiràs.
Petonets!

Per cert, m'encanten les mangranes.Mmmmm!

Josep Maria Yago ha dit...

Hola Roser, feia temps que no passava i, potiner com soc, segur que m'he perdut quelcom. En qualsevol cas, enhorabona, si escau, per unes coses i, si més no, per la teva humanitat i el teu carinyo, que, segur, fan més que mil manifests.
Petons.