quan la diferència fot

Ara mateix, si hagués de fer balanç de la setmana, diria, trist.
Trist és la paraula que em ve al cap. Però trist no només fora, parlo d’allò meu de cada dia, dels meus nens. Ara mateix, ja són els meus, amb totes les circumstàncies que suposen sis hores cada dia, cinc dies a la setmana. Tret de les estonetes de música, i d’educació física, que també són meus, perquè hi ha retorn de comunicacions, com ha anat a les dutxes, els canvis de roba, els jocs...

No tenim anglès ni cinquena persona de cicle, l’embaràs exigeix descans i tot just avui ha començat la mestra que farà la substitució. I ens anem coneixent, i relacionant, i tots són importants per mi, i ja me’ls començo a mirar amb força coneixença i ells a mi, és clar. Va sorgint l’estimació, els petons, les relacions s’enforteixen. Són com els grans d'una magrana, junts una magrana sencera, amb tota mena de granets...

Però, si bé procuro ser una bona “cambrera” i voleiar per estar per tots, n’hi ha dos que em fan patir. Molt. Ja sé que no puc canviar res, ni de dins ni de fora. Però és tant injust...tan trist, tant i tant...Perquè crec que els puc ajudar a gairebé tots a ser més competents, a créixer, a anar aprenent estratègies per ser més autònoms, a defensar-se davant les tasques, comencem a aprendre a argumentar i donar raons, ens tornem més flexibles i anem entrant en el món de les idees, comencen a observar metòdicament per poder esbrinar coses al seu abast, descobreixen cosetes per ells meravelloses... i d’altres pesades i avorrides, més mecàniques, però que s’han d’aprendre...

I em miro els meus dos que són... I n'hi ha d'altres que també em fan patir, però no com aquests dos. I voldria un impossible. Perquè les capacitats mentals, cognitives, motrius no es poden canviar, aquestes que els fan tan especials, tan estimats, però que a mi em fan saltar les llàgrimes. Pobrissons, com s’ho faran per respondre a les exigències de la llarga i eterna vida escolar que els espera? Quants sofriments i frustacions hauran de patir? Tots aquests anys, qui els farà companyia entenent el seu món mental?

Són nens, haurien de ser feliços, ( encara ho són) i el nostre sistema educatiu té moltes paraules per la “diversitat”, però l’humanisme es va acabar fa temps... Trist. Perquè els arribarà el moment que no els deixaran ser feliços.

Mentrestant, d'altres s'ho passen senzillament bé, no s'hi capfiquen, aprofiten o no totes les experiències, esbrinen i penquen, o no..., juguen i aprenen, s'enfaden i riuen, es barallen i es petonegen...

Els meus dos, també en fan moltes, de coses, però cadascuna s'ha d'assegurar, i remarcar, i al cap d'un moment serà oblidada, i tornar-hi, i lluitar-la, i penses, recoi de vida, no podria jo aprendre a fer impossibles?