i tant que fou...

però per tothom el sol es pon

ulls clucs, veu només camins barrats que miren més enllà de l’horitzó
cercant, potser, qualsevol pluja d’alegries de colors
i s’admira, beneit, que el cel només li retorni un mirall
de creuaments i camins que no tenen indicador de sortida
embull sense sentit, símbol perfecte d’això que en diuen viure...
penedit, capcot, emprèn el camí de casa, regirant-se les butxaques
per si de cas hi hagués algun bitllet rebregat,
potser un cupó dels cecs amb premi, o un descompte de betzina
fa temps que camina per estalviar un xic, i de passada, fer salut...
-home, a la vostra edat cal caminar a bon pas una hora al dia-
d’aquest món ja no entén res, massa distància amb els seus fills,
ni les paraules els uneixen, més enllà d’un com esteu o un comiat,
potser parlar del temps, i passar comptes
de la pensió que li controlen cada mes,
(que no fos cas que fes beneiteries, que ja se sap, a aquesta edat...)
reconeix sense datar, quan toca revisió de la llibreta,
és quan li posen el braç a les espatlles, i li ofereixen
el servei d’actualitzar i vigilar els rèdits
-no us en fieu, que als grans us foten, per si de cas,
posem-hi més d’un nom, em signareu aquest paper?-
i diu que sí, i tant fill meu...
més tard, a casa sol, es mira la paret i l’enmarcat títol

Universidad de Barcelona

“ El generalisímo Francisco Franco,

y en su nombre el Ministro de Educación y Ciència
certifica que Don....... se licenció en...“