17 de novembre 2008

i tant que fou...

però per tothom el sol es pon
ulls clucs, veu només camins barrats que miren més enllà de l’horitzó
cercant, potser, qualsevol pluja d’alegries de colors
i s’admira, beneit, que el cel només li retorni un mirall
de creuaments i camins que no tenen indicador de sortida
embull sense sentit, símbol perfecte d’això que en diuen viure...
penedit, capcot, emprèn el camí de casa, regirant-se les butxaques
per si de cas hi hagués algun bitllet rebregat,
potser un cupó dels cecs amb premi, o un descompte de betzina
fa temps que camina per estalviar un xic, i de passada, fer salut...
-home, a la vostra edat cal caminar a bon pas una hora al dia-
d’aquest món ja no entén res, massa distància amb els seus fills,
ni les paraules els uneixen, més enllà d’un com esteu o un comiat,
potser parlar del temps, i passar comptes
de la pensió que li controlen cada mes,
(que no fos cas que fes beneiteries, que ja se sap, a aquesta edat...)
reconeix sense datar, quan toca revisió de la llibreta,
és quan li posen el braç a les espatlles, i li ofereixen
el servei d’actualitzar i vigilar els rèdits
-no us en fieu, que als grans us foten, per si de cas,
posem-hi més d’un nom, em signareu aquest paper?-
i diu que sí, i tant fill meu...
més tard, a casa sol, es mira la paret i l’enmarcat títol


Universidad de Barcelona


“ El generalisímo Francisco Franco,

y en su nombre el Ministro de Educación y Ciència
certifica que Don....... se licenció en...

8 comentaris:

Carme ha dit...

Pobret, que trist! Bona nit, bonica.

Josep ha dit...

bonic i dur

Striper ha dit...

Ostres el Paco per doqier.

kukilin ha dit...

Una muy triste realidad. ¿Verdad?

Muy duro; pero muy buen texto.

Un abrazote♥

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Zel, i jo que tenia el concepte de que la majoria dels avis eren uns elements ben situats i que han emigrat al pis de la costa, han llogat el pis de Barcelona a un preu esgarrifós, cada final de mes els hi cau la jubilació que se la gasten en el bingo del casal, viatges del Inserso a on només s’atipen als bufets lliures dels hotels i ballen, i en programar àpats. Tot el dia de festa.
Jo a qui planyo és a tantes parelles joves amb fills a qui la hipoteca escanya, que ella a més de portar la casa ha de anar a fer hores i ell que no arriba a fi de mes amb el seu sou de mil-eurista a de fer els “remiendos” que li surtin, i tot perquè els seus fills tinguin la Play que té el veí i tantes coses més.
El teu comentari és tendenciós a generalitzar i crec que no és un tema perquè sigui així, encara que reconec que sí que hi ha algun cas com el que tu pintes.
Petons.

GAVILAN ha dit...

Ala poesia no l'hi cal cap justificacio; s'expressa i prou.

petons, guapa.
epi

mai ha dit...

Tants n'hi ha que encaixen en aquest perfil. Sentir-se gran i sol ha de ser trist.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

m'ha colpit !!

petontes