M'ha sortit un pèl estranyot, però en això em vaig entretenir una estona, com si de debó esperés que, amb aquesta carona, em regalés alguna cosa bona...
I sí que m'ha regalat...un nadal estrany, però amb somriures, perquè hem fet tió avui...
Un Nadal sense el papa, el primer. Curiosament, tots hem fet comèdia. No ho entenc, perquè d'alguna manera, sé que tots el teníem ben present, però hi ha hagut una mena de pacte de silenci, i s'han obert els detallets amb somriures i alguna rialla.
I ningú l'ha anomenat. Em quedo amb una sensació estranya... Què ens passa?
26 comentaris:
Dificil resposta, pero crec que sempre tenim mmolt pudor de mostra els nostres sentiment mes si son tristos.
a vegades simplement un no sap que dir i es guarda els records.
bon nadal zel.
Bon Nadal en finès és Hyvää Joulua!!!!
Sóc molt agraït per la teva amistat.
Ser amics l'un amb l'altre és la millor cosa que sàpiga.
No tinc cap família, estic tot sol amb el meu marit i amb el meu fill únic..
Perdre un amic sempre em fa plorar.
La situaciones extrañas, la comedia para evitar las lágrimas...
Es como un mecanismo de defensa, creo yo, que nosotros mismos desatamos para escapar del dolor, de la tristeza, aunque todo eso esté ahí, queriendo salir a borbotones.
Es la primera prueba del duelo, ánimo!
I una forta abraçada, i molts petons, Roser!
Déu me'n guardi d'intentar entendre com funcionen les nostres ments davant de situacions com la que heu viscut avui. Només intueixo que, dins vostre, potser cadascú sap que ell ja no hi és, físicament, però que voldria que continuessiu celebrant el Nadal. I potser això és el que heu fet.
Un petó, Zel.
Bon NAdal, Zel!
No nomenar no vol pas dir obviar ni oblidar. Hi ha silencis que ho diuen tot.
De vegades hi penses tant que anomenar-los és ben complicat i delicat. Una abraçada...
El silenci també pot ser tristesa.
El dolor, el tenir-lo no vol dir que t'has de queixar continuament i no viure tu ni els que tens al costat.El dolor, aquest dolor, és una cosa molt íntima. Saps allò del Gaitero de Gijon, crec que de Campoamor... Feia ballar i el seu cor plorava...Plora si et convé però plora sola... Aixó feieu tots. jo sols puc dir-te paraules, el meu plor a tu no et serveix.Anton.
Hola, vaig ben liat i fa temps que no puc passar pels blogs d'amics i amigues. He vist el teu missatge i m'he escapat un moment per desitjar-te bones festes. Pel post crec que hi ha coses en la teva vida de les que, probablement, n'has parlat i no me n'he assabentat. Si és el que m'imagino, em sembla força "normal" que no se'n parli, encara que tothom hi pensi. Ja tindreu temps de parlar-ne i recordar les coses bones.
Petons, Roser.
ÁNIMO Zel,nadie vive el duelo igual,el asunto es que no guardes dolor en el alma,porque eso después de algun modo sale.Cuidate mucho.Una abraçada.
Es normal que ocurra esto,me alegra de que hayais celebrado la fiesta¿qué importa no nombrarle si le teneis todos en la mente?Es muy pronto y si alguno le hubiera nombrado hubierais acabado todos llorando,llegará el día que su nombre llegue a vuestros labios y no sea tan fuerte el dolor.Un abrazo.
El dibuix t'ha quedat maquíssim :-)
I, com han dit més amunt... potser no cal anomenar a algún que tothom sap que és ben present en el cor de tots... Tampoc és que hagués fet mal anomenar-lo... vull dir que crec que les dues possibilitats es podien haver donat...
Crec que és més probable que en parleu l'any que vé, quan el record serà molt més seré :-))
És un bon pacte de defensa, i crec que millor així que passar-se el dia plorant l'absència. Un Nadal diferent, però tampoc dolent, i això no és poc. Una abraçada molt forta.
La vida ve sense manual d'instruccions. Hem de ser nosaltres els que decidim canalitzar els sentiments compartits.
Bones festes.
Al meu últim post hi tens dedicada una reflexió. Passa-hi quan et vingui de gust.
Us passa, el que passa; que a vegades les paraules més profundes adquireixen la forma del somriure i el somriure i el riure és una de les maneres més esplèndides de recordar, malgrat no adonar-no-en.
Una abraçada.
suposo que tothom tenia por d'encendre la guspira del dolor.
Una abraçada
bones festes de nadal en companyia de familiars i amics. un tió molt xulo.
ZEL:
De la mateixa manera que anem perdent, també anem guanyant, pder altres bandes.
Jo no vaig ser tant atrevit com tu a finals de la primavera, quan també vaig perdre el pare ... m'ho vaig quedar, no li vaig dedicar cap post i no en parlo obertament com fas tu ... en aquest sentit, crec que és millor el que tu fas.
A mi em queda el fet de trobar nous amics i amigues, com tu, pel camí i que una amiga com na ZEL tingui, quasi cada dia, alguna cosa interessant per explicar i que em pugui fer pensar més enllà del que jo mateix ho faria
BONES FESTES i descansa, que després de reis, ens esperen a les nostres escoles, aquelles petites persones que ens fan cada dia més grans i millors
TONI
A nosaltrtes ens va passar el mateix quan el meu pare va faltar. Ningú no va dir res, fins i tot vam brindar pel nou any però el meu pare estava implícitament en la ment de tots.
estic d'acord en que és una mena de defensa contra allò que ens causa dolor. Jo tinc dues mancançes, una ja fa cinc anys i l'altra només un, els recordo com si fos ahir mateix i he de fer esforç per no plorar, clar que no tinc complicitat, estic sola i poder per això em permeto el luxe de plorar, tot recondant-los. Segur que tots hi heu pensat. Una abraçada.
Per nosaltres també ha estat el primer Nadal sense el pare. Però hem parlat d'ell, l'hem trobat a faltar i ha estat amb nosaltres menjant l'escudella...n'estic segura!
Una abraçada Zel!
Es una forma de que no aflore los sentimientos por la falta del ser querido, es normal, aunque soy de las que pienso que aunque terminemos llorando se ha de nombrar, lo que tengo bien seguro que todos lo habéis tenido presente en vuestros pensamientos.
Una abraçada molt forta
Sé de què parles, el meu avi (padrí que en diem aquí), va morir 2 dies abans de nadal fa pocs anys. el nadal següent ningú va dir res, però ningú es va voler asseure al seu lloc de la taula fins que no van quedar més llocs lliures.
un petonàs!
i no deixis de ser feliç!
És estrany com ens comportem a vegades. M'has fet pensar en el dia que es va morir el meu sogre: vaig arribar a casa d'ells i estaven fent acudits sobre la gent del poble! Estava molt malalt així que imagino que era una mena de defensa, de pau estranya perquè no patiria més, no sé... Crec que no cal intentar entendre-ho.
Molts petons, bonica!
Publica un comentari a l'entrada