convalescència

Ja està. Hospital de dia, intervenció "mesniscectomia parcial menisc extern i intern". Dit i fet. I una merda!!! Vist després de dos dies, (avui és el tercer de quietud), m'he atrevit a canviar de casa i anar al meu ordinador,(perquè el meu ja no és meu, de fa un parell d'anys és patrimoni exclusiu dels meus fills).

Algú m'havia d'haver avisat de tot el que comporta una cosa així. L'espera, d'allò més psicodèlica, en un passadís ample, llarg, on dos desgraciats compartiem estona, amb gorret i peücs verds de plàstic, ensenyant el cul, i aguantant a la falda la paperassa i la carpeta metàlica. Una barra llarga, uns graons de metall plegables i una "camilla" sola, esperant un ocupant. Després van venir a buscar el noi, que no va poder evitar ensenyar el cul afaitat. "Tranquil, -li vaig dir...-aviat ens tornarem a veure, anirà bé" Avorrida i frenètica, em vaig posar a fer bogeries amb la cadira de rodes. Heu vist "4ta Planta"? Això, ja sé maniobrar, aparcar, rodar, aixecar rodes...

La punxada a l'esquena, una joia, no me'n vaig ni adonar. La intervenció, una experiència...veure els bocins de menisc voleiant com meduses o algues cremoses, els teus ossos per dins, els aparells fent neteja, llimant, tallant sense sentir res, i mentrestant, els metges parlant de dies de festa, torns, aventures diverses... Total, algun mecanisme intern s'ha de posar en joc quan fas una feina hospitalària, per no caure en una profunda depressió. Tot bé, es conserven els meniscs, que s'han retallat.

Fins que, ja a la sala esperant amb els altres que passés l'efecte de l'anestèssia, amb la pressió pels núvols dels nervis que tenia (i tinc) m'adono que vaig molla.

-"Osti, -penso- m'he pixat a sobre???" Ve la infermera i li dic, i va ella i riu, -"I tant, la bufeta s'omple i no hi ha control dels esfínters, això va bé, així s'elimina l'anestèssia, dona... normalment la gent té el problema contrari i no els deixem marxar fins que no han fet pipí, encara que ja es notin les cames..."

Merda podrida, tres hores pixant-me cada dos per tres, que sóc pìxanera de mena, et deixen allà sense calces, amb un protector, i notes amb la mà que... coi, que aquell cul no és teu, ni les cuixes, just un pessigolleig als peus per dir-te que potser sí que comences a ser un cos sencer, que no controles... Casumlamerda, fins les onze de la nit no vaig poder marxar, amb un bolquer improvisat, robant un protector per no mullar-me els pantalons ni el seient del cotxe...
Quines misèries, voleu creure que el que menys em preocupava era el genoll? Només arribar a casa i poder-me rentar...Un gran record. Ecssss.