el cinisme per bandera

El primer ministro expresó su "profundo dolor por la muerte" de Eluana. "Es grande la amargura, porque no han dejado avanzar la acción del Gobierno para salvarla", dijo. "Nos lo han impedido".

Assumeixo la meva condició d’innocent (altrament dit crèdula o il.lusa) quan es tracta d’analitzar globalment la condició humana. Una es mou en un ambient on la qualitat com a persona és prioritat, si més no (torneu a dir-me il.lusa) amb aquest argument es defensen moltes postures davant els canvis, les propostes, allò que fa moure i tirar endavant.

Vull dir, quan sorgeix alguna situació que reclama prendre decisions, pensem en com afecta a la qualitat de vida, al progrés, a poder promoure maneres de fer i d’estar millors pel major nombre possible de persones. I una es queda primer amb un pam de nas, després en un estat d’indignació i finalment entraria a la fase de repartir llenya, (si no guanyés el meu cantó pacifista), quan llegeixo l’evolució general de l’estat d’opinió a Itàlia.

M’aclapara veure com la indignitat i el cinisme ostenten el poder. Se’m remou tot per dins quan veig i escolto persones (són persones?) pretenent canviar tota una Constitució només per erigir-se en suposats salvadors d’una vida perduda. Perduda fa disset anys, que no podem veure l'aspecte que tenia ara, pobrissona.

Un tipus que ha aconseguit incitar la xenofòbia, que ha proposat i aconseguit fer aprovar lleis que legalitzen la marginació i la persecució dels “foranis”, que posa el cos mèdic al servei de la policia, que ha aconseguit evadir la justícia essent com és un tipus corrupte i malvat...sí, parlo d’en Berlusconi... Fins quan les persones hem de permetre que els governants legalitzin la inmoralitat?

Hi ha especímens (segueixo resistint-me a dir-ne persones) que haurien de formar part d’un llistat de plagues, d’espècies a extingir. I aquí no s’hi val dir que els voten. Perquè fan ús del populisme, de les mentides, de la bona fe de molta gent, enunciant, defensant i posant a la pràctica la llei del més fort, del més ric, categoritzant les persones, decidint qui ha de ser atès i qui s’ha d’oblidar i tractar com a mercaderia. I amb l’ajut inestimable de la fe, capitalitzen l’ajut dels creients fent-los parlar i decidir només per donar suport a causes útils per la seva perpetuació en el poder.

No puc entrar en un debat sobre l’eutanàsia, és un tema massa seriós per frivolitzar. Allò indigne és fer ús de paraules com “llibertat i dret a la vida” per a autoerigir-se en paradigma de la justícia social. I que ho faci un tipus com aquest ja és esperpèntic. Mirant aquí i enllà, hi ha poques llums que ens donin esperança, i em pregunto, on anem?

No sé d'on vaig treure aquestes frases, però les vaig guardar, i em permeto deixar-les aquí per pensar-hi.

Yo creo en el supremo valor del individuo y en su derecho a la vida, a la libertad, y a la búsqueda de la felicidad.

Yo creo que la verdad y la justicia son fundamentales para que un orden social perdure en el tiempo.

Yo creo en el sagrado valor de una promesa, que la palabra de un hombre debería ser tan buena como su credibilidad; que el carácter -y no la riqueza, o el poder, o la posición -es de supremo valor.

Yo creo que cada derecho implica una responsabilidad, cada oportunidad una obligación, cada posesión un deber.

Yo creo que la ley fue hecha para el hombre, y no el hombre para la ley; que el gobierno es el sirviente del pueblo y no su amo.