por

Va baixar del cotxe atrotinat. L’havia aparcat a l’altre carrer, fora de la vista del pare, per si de cas a darrera hora de la nit havia tret el nas per saber si ja havia arribat. Ella mai havia acceptat que la vigilessin, que li controlessin les anades i vingudes.
Eren més de les quatre, i al carrer, fosc i solitari no hi havia ningú. Si més no, no hi havia ningú al moment d’aparcar el cotxe, sortir i tancar amb clau. Va girar per pujar a la vorera i anar cap a casa. Va aixecar el cap, i a la seva alçada, però a l’altra vorera, se li va fer ben visible una presència que, podia jurar no hi era un segon abans, o dos, no hi era, això ho sap bé, va ser com si aparegués del no res, en un indret on no hi havia cap porta. Un pessigolleig d’angoixa li va pujar fins l’engonal, el pànic sobtat li va atenallar el cor. Havia de mirar, per força, aquell rostre.

Del vestit, hores d’ara no se’n recorda gaire, però l’intueix clar, molt clar. De la cara, o del que hauria de ser un rostre, sí. Encara el veu sense ni tan sols haver de tancar els ulls. Immòbil. Blanc. De tant blanc era com lluent, i si bé no en distingia els trets, si que sentia una mirada freda i roent alhora, clavada en ella. D’uns ulls que no podia definir, però que semblaven acostar-se amb vida pròpia. El darrer que recorda, és que “allò” va fer un lleu moviment com de voler travessar el carrer.

Va arrencar a córrer com esperitada, amb el cor bategant desbocat i una percepció estranya a l’esquena. A la cantonada es va girar sense aturar-se, el va veure gairebé al mateix indret, però igualment clar i definit, la mateixa mirafa fixa, propera, malgrat haver allargat la distància. Va córrer com no creu que mai torni a córrer en tota la vida, burjant la bossa per trobar les claus i entrar a casa.

D’això fa més de vint-i-cinc anys, i per mi, encara és com si fos ara. No és una fantasia, ho he viscut. I no marxa.