28 de març 2009

por

Va baixar del cotxe atrotinat. L’havia aparcat a l’altre carrer, fora de la vista del pare, per si de cas a darrera hora de la nit havia tret el nas per saber si ja havia arribat. Ella mai havia acceptat que la vigilessin, que li controlessin les anades i vingudes.
Eren més de les quatre, i al carrer, fosc i solitari no hi havia ningú. Si més no, no hi havia ningú al moment d’aparcar el cotxe, sortir i tancar amb clau. Va girar per pujar a la vorera i anar cap a casa. Va aixecar el cap, i a la seva alçada, però a l’altra vorera, se li va fer ben visible una presència que, podia jurar no hi era un segon abans, o dos, no hi era, això ho sap bé, va ser com si aparegués del no res, en un indret on no hi havia cap porta. Un pessigolleig d’angoixa li va pujar fins l’engonal, el pànic sobtat li va atenallar el cor. Havia de mirar, per força, aquell rostre.
Del vestit, hores d’ara no se’n recorda gaire, però l’intueix clar, molt clar. De la cara, o del que hauria de ser un rostre, sí. Encara el veu sense ni tan sols haver de tancar els ulls. Immòbil. Blanc. De tant blanc era com lluent, i si bé no en distingia els trets, si que sentia una mirada freda i roent alhora, clavada en ella. D’uns ulls que no podia definir, però que semblaven acostar-se amb vida pròpia. El darrer que recorda, és que “allò” va fer un lleu moviment com de voler travessar el carrer.
Va arrencar a córrer com esperitada, amb el cor bategant desbocat i una percepció estranya a l’esquena. A la cantonada es va girar sense aturar-se, el va veure gairebé al mateix indret, però igualment clar i definit, la mateixa mirafa fixa, propera, malgrat haver allargat la distància. Va córrer com no creu que mai torni a córrer en tota la vida, burjant la bossa per trobar les claus i entrar a casa.

D’això fa més de vint-i-cinc anys, i per mi, encara és com si fos ara. No és una fantasia, ho he viscut. I no marxa.

30 comentaris:

Assumpta ha dit...

Suposo que et va impressionar més perquè anaves sola i l'hora que era.

Veus dona? Si haguessis aparcat davant de caseta, encara que el pare et veiés (que tampoc era per controlar-te, que potser patia, com el meu)

Potser era una persona normal i corrent a la qual queia directament el llum d'un fanal...

Potser era un esperit? :-) (No, si encara l'agafaré jo ara la por jajaja que a aquestes hores més val no fer massa bromes)

Una ha dit...

Eso sí que da miedo,tener la sensación de ser observada en un lugar así,parece como si las piernas pesaran una barbaridad,no se nota más que la ansiedad de llegar cuanto antes a un lugar seguro.
Besos

Sergi ha dit...

Quina por! Aquestes coses no me les expliquis a la nit, home, que ara me n'he d'anar a dormir amb un mal rotllo...! Que jo m'espanto per qualsevol cosa! Em passa això i em moro.

Vicent Terol ha dit...

Va, zel! Què havies pres? :p

És broma...

Els del PiT ha dit...

I encara no pots treure't del damunt aquesta por. Et persegueix i no hi ha ningú que et faci el favor de despertar d'aquest malson. Esgarrifa aquesta sensació momés de pensar-ho...

Jordi Casanovas ha dit...

tinc un record molt semblant a aquest... de fa bastants anys també però la sensació final no era de por.

Ferran Porta ha dit...

Buf, noia, quin mal rollo només de llegir-ho. Hi ha vivències que més valdria que ens marxessin del cap, de pressa de pressa...!

Com a mínim et queda el consol de pensar que no va passar res i que d'això fa segles. Només és un mal record.

Bon cap de setmana.

Striper ha dit...

Ostres nena quines coses de expicar sort que no soc peruc.

Dan ha dit...

Es ben curiós com simplement una presencia i una mirada pot causar-nos tanta impressió.

Montse ha dit...

buf,buf,buf... sort que vas córrer, marathon woman!

bon cap de setmana, preciosa!

Mireia ha dit...

Aquesta nit he dormit de pena perquè he tingut un malson; m'aixeco i llegeixo això... uhhh

Anònim ha dit...

Igual era algú que estava esperant a que li venguessin una barra de pa al mític forn de Viladamat, i de tant esperar amb la panxa buida li va agafar un blancón...

Ai, aquelles parades a Viladamat, abans que sortís el sol!

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Ja ja ja, quins canguelis. M’hagués agradat veure’t, només d’imaginar-m’ho m’entren ganes de riure.

Aquell pobre home de l’altre acera devia quedar esgarrifat.

Petons.

Mireia ha dit...

Buff! Sort que ho llegeixo ara de bon matí!!

Rita ha dit...

Efectivament, por, molta por!
Bon capde, maca!

kweilan ha dit...

La por és una sensació terrible i que encara que no estigui justificada es passa molt malament. Bon cap de setmana!!

zel ha dit...

Ei, si les teories dels fanals i això ja les vaig rumira més tard! No hi havia fanals. Tampoc era a poble, Iaiapunkarra, jo sóc de Figueres, això passava a ciutat, vull dir, ni ombres, ni arbres, ni res. Si, digueu canguelo, però aquella cosa encara és com si ho veiés.

Unknown ha dit...

Sort que aviat vas trobar la seguretat d ela casa... perquè amb aquesta foto que has triat sembla ben bé tret d'una novel.la negra.

SALUT

Anònim ha dit...

Quan he començat a llegir he cregut q era ben real el què deies mare meva... per sort no et va passar res, m'has fet agafar por sort que jo dormo per les nits i no torno a les 4! abraçada i gràcies per compartir aquestes coses amb naltros.

Carme Rosanas ha dit...

Uf! sí noia quina por! Hi ha sensacions que se't fiquen ben endins i no hi ha manera de treure-les, oi? Bé, pot ser que escriure-les sigui una manera...
Una abraçada.

El veí de dalt ha dit...

Però si era jo que volia demanar-te l'hora, dona...! No cal que tornis a tenir més por!

merike ha dit...

Per què no treballa el traductor bé aquí amb la teva llengua?
Si llegeixo La lectora corrent no hi ha cap problemes. Hi ha gaires dialectes diferents de la llengua catalana???

Mateo Bellido ha dit...

Hola, Zel.
He pasado un rato entre asustado e incrédulo. Pensaba que te habías pasado al género de la novela negra. Como el traductor no me da una traducción perfecta, he aprovechado para trabajar el catalán con un poco de francés que estudié.
Entonces, te pasó de verdad. Fue una aparición o fantasma, y no ha desaparecido de tu cabeza. Son esas cosas raras que no tienen una explicación. Bueno , no ha vuelto a suceder y eso le da al fenómeno la categoría de "Extraordinario".
De todas formas, por qué no escribes más relatos de ese corte, entre intriga y misterio, me parece que tienes cualidades.
A ver si me pongo al día contigo y no dejo de "estudiar" tus post.
Hasta pronto.
Besos primaverales.

Cèlia ha dit...

Ui, ui, ui, que comença a vesprejar i fa un dia tan gris...

Edurne ha dit...

jolín! Me has dejado así con un mieditis, con lo cagueta que soy yo!
Yo habría echado a correr también como alma que lleva el diablo... y seguro que todavía estaría corriendo!
Ayss!
Petonets!

Qué tal los informes?
Yo tengo la mesa llena de trabajos, exámenes, las notas y los informes pendientes, las ganas... en Quintalapaya! Auuuu!

Kudifamily ha dit...

Os-tres nena!!!!
Primer ostres: quina poooor... a mi no m'ha passat mai res de semblant, però me les crec aquestes coses...
Segon ostres: petites casualitats de la vida, que nosaltres també som figuerencs!!! (i la Sargantana també corre per l'Empordà...) Som com una petita plaga, no???? hehehe
M'agraden aquestes coincidències, casualitats, brometes del destí o digues-li com vulguis...
Petonets.
(ahir vaig pensar en tu, quan vaig haver d'anar a buidar la caravana del meu pare i em vaig trobar de cara amb el seu record fet matèria... una abraçada)

sargantana ha dit...

eppp a figueres dius??? gluppppp
no saps que a les sargantanes si s'ens dona un espant ens cau la cua??
ja te val!!
;)

Anna ha dit...

bufff, jo també vaig viure una experiència així, però a mi si que em va perseguir!! el crit que vaig fer aquell dia i el que vai arribar a córrer, mai ho oblidaré.

Joana ha dit...

Ufffff quin ensurt!
Entenc que ho tinguis present...

nimue ha dit...

jorrrrrr! quin mal rollo!