26 de març 2009

solitud (resseguint els camins de la Mila)

buscar amb delit les primeres roselles, m'ha fet girar cua i endinsar-me pels camins de darrera el Montgrí, a la part obaga... no vaig poder acabar Solitud, la primera vegada que era una lectura obligada.


he vist una solitària rosella, unes orquídees i tot just despuntaven els primer asfòdels...

de tant en tant, encara es veuen terrenys recremats, però la vida reneix amb força a l'escenari que la Mila i en Maties debien recórrer per primer cop plegats.


potser, en una cabaneta de pedra seca, en Gaietà els veié per primer cop, qui sap, aquest podria ser un indret on la Mila s'asserenava de totes les seves cabòries...

retornant els ulls enrere, com per refer el camí perdut i tornar a terra habitada, els núvols prenen cos, i molts colors, i es retallen els pins a contrallum... la Mila pensa, mira i s'encomana de la pregona solitud del paisatge, busca sense saber ben bé què, fins que s'adona que li cal, senzillament, algú amb qui parlar, planerament ...
del camí de la vall de Santa Caterina, es veuen els merlets del castell, freds i sempre presents, passant els anys, avui igual que cent enrere, la presència senyorívola i adusta alhora, corona la muntanya...què penses, Mila, quan el mires?

no em quedaré pas a passar la nit, l'ermita no és per mi, i l'ermità tampoc em fa el pes, silenci, pedres, i matolls, estepes i pins, que avui no udolen, el vent s'ha mort, per fi...

de l'ermita estant, al bell mig de la vall, es veu, ara sí, imponent i de l'altra cara, hi ha un bon tros si el vols gaudir de prop...En Gaietà, prou que sentia els neguits de la Mila, prou que en coneixia els patiments, i el castell n'és testimoni.

fosca i ombrívola, amb el guardià de dins i el de defora, aquest arbre mig mort, ancorat encara a la pedra forta que li empresona les arrels... un xic com ella, sol, sense alegria.



torno cap a baix, a contrallum, el sol se'n va a la posta, i les mateixes ombres que la Mila percebia amenaçadores, comencen a dibuixar-se, arran del camí... però no tinc avui cap Gaietà que m'acompanyi.

el darrer guardià no m'ha demanat la contrasenya, he passat, per veure morir el dia, sentint que la solitud queda reclosa més amunt

24 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens unes fotos tant, tant boniques que fins i tot la solitud es sent acompanyada.

Teresa Bosch ha dit...

Quin reportatge fotogràfic tan magnífic del massís del Montgrí! Els textos, molt macos. M'has fet venir ganes de rellegir Solitud (i de fer un haikú de Torroella... je,je,je)

kweilan ha dit...

La pobreta Mila segur que t'agraeix aquesta estoneta de companyia.Sempre sola allà a l'ermita...Un post preciós i un record per la Mila, molt bonic.

Vicent Terol ha dit...

Precioses les fotos!

Carme Rosanas ha dit...

I doncs pe r no haver-la acabat la recordes millor que jo, que si que la vaig acabar!

M'encanta aquest passeig, amb fotos i paraules i literatura.

Striper ha dit...

Un complert i bonic passei amn nerna inclosa.

rits ha dit...

quines fotografies més boniques! aquests dies que es comencen a allargar són una delícia.

per cert, la primera vegada tampoc vaig poder amb sol·litud....

Judit ha dit...

Quines fotos noia!!! Més que envejables. Benaurats aquells ulls que ho puguin admirar!

Carquinyol ha dit...

Unes fotografies molt maques !! felicitats !!

Assumpta ha dit...

Vinc de ca l'Anton, que hi té unes fotos magnífiques i arribo aquí a casa teva i em trobo un altre regal per la vista :-))

Una ha dit...

¡Qué bien se está por aquí!Besos

sargantana ha dit...

m'has recordat unes histories que explicaba la meva mare del castell del montgri..
i quines imatges mes boniques nena!!
realment. casa nostra es un paradis, oi?

PS ha dit...

Zel, ahir em vas fer riure una estona, però el regal d´avui no te preu.
Aquest és un dels paradisos perduts de la meva infantesa, el sabia amagat rera la muntanya. Ara el somio de lluny, des de l´altra banda de la badia.
Gràcies.

Els del PiT ha dit...

Quina joia de passeig noia, és tot un plaer pels sentits... M'has sentit? Hi hi hi...
avi Gres :)

Anònim ha dit...

QUINA SORT QUE TENS¡ FER REVIURE A LA MILA,TOT UN PRIVILEGI.
SI POTS, BAIXA A BARCELONA I SEGUEIX GAUDINT,DE LA SRA ALBERT,AL ROMEA FALTA GENT¡.
JUGANT AMB BCN.....

Kudifamily ha dit...

Precioses les fotos...
Tot i tenir-lo tan a prop, tinc pendent una passejada com la teva... potser és una senyal?
Petons!

Pedraforca ha dit...

M'ha agradat molt la barreja de fotos i text. Soc de Bac i dissabte passat, tot seguint el GR 92 vaig estar per allà. Si vols vuere les fotos:
http://picasaweb.google.es/sfornasari/GR92PalauSatorLEstartit#
Felicitats pel teu bloc.
Sergi

Mireia ha dit...

Quines fotos més xules

Garbí24 ha dit...

Coneixent la zona , potser encara li dono mes valor al magnific reportatge fotografic .
Tirar una foto no es solsament premer un botó .

yraya ha dit...

Que preciosidad de fotos.

Una ha dit...

¡qué bonita queda la amapola como fondo de escritorio! acaba de sustituir a aquella ramita florida ¿la recuerdas?.
Besos

Desde niña no he vuelto a tener una amapola en las manos.Estoy empezando a echar de menos el pueblo-pueblo,lo que siento es que el mío tiene ya poco de pueblo aunque siga siendo pequeño,ya no se vive allí a la antigua usanza.

Cèlia ha dit...

Oh, quines imatges tan precioses! M'agrada tant la natura!

Quimesp ha dit...

L'estiu del 76 m'el vaig passar al
Montgrí.Treballava per ICONA.Cada
dia pujava a la muntanya gran(els
genolls del bisbe) i vigilava amb
uns binocles
Va ser un bon estiu

Núr ha dit...

Em sembla que no he sentit a parlar mai de Solitud... Hauré de buscar-lo i llegir de què va, a veure si em crida!