solitud (resseguint els camins de la Mila)

buscar amb delit les primeres roselles, m'ha fet girar cua i endinsar-me pels camins de darrera el Montgrí, a la part obaga... no vaig poder acabar Solitud, la primera vegada que era una lectura obligada.

he vist una solitària rosella, unes orquídees i tot just despuntaven els primer asfòdels...

de tant en tant, encara es veuen terrenys recremats, però la vida reneix amb força a l'escenari que la Mila i en Maties debien recórrer per primer cop plegats.


potser, en una cabaneta de pedra seca, en Gaietà els veié per primer cop, qui sap, aquest podria ser un indret on la Mila s'asserenava de totes les seves cabòries...

retornant els ulls enrere, com per refer el camí perdut i tornar a terra habitada, els núvols prenen cos, i molts colors, i es retallen els pins a contrallum... la Mila pensa, mira i s'encomana de la pregona solitud del paisatge, busca sense saber ben bé què, fins que s'adona que li cal, senzillament, algú amb qui parlar, planerament ...
del camí de la vall de Santa Caterina, es veuen els merlets del castell, freds i sempre presents, passant els anys, avui igual que cent enrere, la presència senyorívola i adusta alhora, corona la muntanya...què penses, Mila, quan el mires?

no em quedaré pas a passar la nit, l'ermita no és per mi, i l'ermità tampoc em fa el pes, silenci, pedres, i matolls, estepes i pins, que avui no udolen, el vent s'ha mort, per fi...

de l'ermita estant, al bell mig de la vall, es veu, ara sí, imponent i de l'altra cara, hi ha un bon tros si el vols gaudir de prop...En Gaietà, prou que sentia els neguits de la Mila, prou que en coneixia els patiments, i el castell n'és testimoni.

fosca i ombrívola, amb el guardià de dins i el de defora, aquest arbre mig mort, ancorat encara a la pedra forta que li empresona les arrels... un xic com ella, sol, sense alegria.

torno cap a baix, a contrallum, el sol se'n va a la posta, i les mateixes ombres que la Mila percebia amenaçadores, comencen a dibuixar-se, arran del camí... però no tinc avui cap Gaietà que m'acompanyi.

el darrer guardià no m'ha demanat la contrasenya, he passat, per veure morir el dia, sentint que la solitud queda reclosa més amunt