fins el monyo dels nivells (2)

Ni sé com començar el que per mi és més clar que l’aigua d’un got d’aigua neta, perdoneu-me la redundància. Ara mateix acabo de llegir una mena de declaració per punts sobre el pla Bolonya escrita per l’innombrable Fernando Savater.

Hi ha prejudicis en aquest nostre món que ens fan presuposar que, les declaracions d’un suposat intelectual, pesen més. Hi ha d’altres prejudicis com aquest que ens trobem cada dia a les escoles i instituts, tant si parlem de Bolonya com de Lec, com de Pacte Nacional d’Educació, com de Consell d’Avaluació del sistema educatiu.

Dóna la sensació que, si qui explica determinades coses ho fa des d’una mena de tribuna amb rang o títol superior, té més pes, se li dóna un valor afegit. El mateix passa quan en les converses es barregen etapes educatives, allò que fan a la universitat és superimportant i indiscutible i totes les mancances vénen dels batxillerats. Els de batxillerat es queixen que els alumnes no estan prou preparats quan pugen de Secundària. Els de Secundària es queixen del baix nivell dels alumnes de Primària. A Primària, diuen que a Infantil no es fa el que tocaria. A Infantil hauran d’anar a les escoles bressol a a les famílies...finalment, em temo que la culpa la tindrem les mares, que, quan estem en temps de gestació, no fem escoltar les normes ortogràfiques als nens, no els lleegim els clàssics, una estona d’anglès, ni els fem un soliloqui de càlcul per tal d’anar-los immergint en l’aprenentatge.

Fa riure, direu. Doncs no. No en fa. L’especialització salvatge a mesura que pugem amunt, pot fer que un saberut en mates, no tingui ni idea de res referent a humanitats, la càtedra d’un sempre és la més important i l’espècimen a salvar, sigui al preu que sigui.

I l’educació, a qualsevol etapa i nivell ha de donar com a fruit persones senceres i complertes, cultes i amb capacitats i neguit per voler seguir aprenent, expertes en el món futur, més que no pas en el passat. I estem mantenint segons a quins estaments programes del segle dinou, que ja em direu on el trobaran, tret que no vulguin ser alhora ensenyants, i ja els vindran ganes de posar-se les piles, quan petin de nassos amb la generació que tindran al seu càrrec. Aquí no hi entrarien els aprenentatges més tècnics, que a aquests els toca posar-se al dia per nassos.

Ara hi ha una mena de neguit (els nivells, ai els nivells) per això de que “tots els alumnes de sisè faran una prova” Són aquestes proves que es passen des de fa anys a les escoles al final de cada cicle, les proves de competències bàsiques. Puc fer una mena de pintura del panorama esperpèntic (darrerament aquesta paraula la tinc sempre present) amb el que es viu l’espera de la prova. Els docents que ens hi trobem, els de primària, em refereixo, tenim tota la informació a l’abast. L’única novetat d’aquest any és que es formen uns grups de docents per zones escolars i seran aquests qui passaran les proves. Però cada escola designa un professor i un suplent, així és que s’espera imparcialitat.
Perquè som tan rucs, però tant i tant, que la malfiança ha fet que segons qui posi en dubte els resultats de d’altres escoles (de la pròpia ningú en dubta mai, sembla, o sí?)
Perquè totes les proves que es passen van només en benefici de la pròpia escola, són eines de reflexió per tal que l’equip docent s’adoni de quines millores s’han de fer per aconseguir que una àmplia majoria d’alumnes assoleixin els nivells desitjats. I recalco això d’àmplia majoria, que del que es tracta és de no deixar enrere alumnes, de posar mesures per aconseguir el dret de tots, l’accés a la cultura, reconegut com a dret humà i dels infants.

El collonut del cas és quan sents professors que treballen en etapes de Secundària i/o Batxillerat que diuen “anem amb compte, pel que he vist, hi surten aspectes de geometria, que sempre són al final dels programes” O sigui, volen dir “prepara als teus alumnes per això, que els avaluaran” I jo em pregunto, realment alguna d’aquestes persones saben ben bé com es treballa, quines són les metodologies que es fan servir més enllà de la seva matèria i fora dels seus nivells?

Alguna d’aquestes persones que es posen les mans al cap pel nivell de “les seves assignatures” tenen present i saben el procés que fan els alumnes abans no arriben a la part alta del sistema educatiu? Perquè a Primària, i perdoneu-me els qui treballeu més amunt (confio que no sereu del qui creieu que en sabeu més, o que això vostre si que és difícil i que nosaltres rai...) estem força acostumats a presentar les tasques d’una manera interdisciplinar, i solem tenir en compte en cadascuna de les unitats de programació tots els sabers que toquen per l’edat, el grup i el moment, segons el grup i el referent curricular.I estem molt acostumats des de fa anys a adaptar les tasques i els objectius a les particulars necessitats dels nens, a nosaltres no se’ns permet (ni ho faríem mai) dir “els que no valen”.

Perquè si fos així, creieu-me, quan inicien el primer cicle, tens tants "nivells" com nens i nenes hi ha a la classe, i no ens morim pas, i també tenim programa i objectius per acomplir, i un cicle tot darrera que ens espera amb les urpes a punt si es dona el cas (hi ha llocs on passa, us ho prometo)

Però és que quan hi ha mestres de Primària que han passat a Secundària, aquest maltràngol tampoc el tenen. Jo, modestament, em permetria donar un consell, tothom hauria d’haver treballat amb mainada de 5 a 9 anys, tothom, fins els que estan amb grandassassos. És llavors quan entens com funciona l’aprenentatge, entens els estils d’aprendre de les persones, que determinen el teu estil d’ensenyar segons aquells qui tens al davant. Ja sé, també tots hauríem de treballar a Secundària, i és llavors quan veuríem els fracassos, em direu, però sé que ens vindria menys de nou. I de fet, escoles que han anat adaptant les seves metodologies a l'edat dels nens (a 1r i 2n d'ESO són molt immadurs encara), s'han sentit molt millor i més reconciliats amb la feina.

És realment molt gratificant estar amb una colla d’alumnes bons, però ho és més encara estar davant d’alumnes “perduts i avorrits” i aconseguir ajudar-los a tirar endavant, encomanar-los el cuc de voler saber ni que sigui com s’escriu una crítica d’un partit de futbol.

Els èxits s’haurien de mesurar pels fracassos que es poden evitar, per les angoixes que es poden assuajar, pels corrents de simpatia que es poden encetar, per les il.lusions que es poden encomanar.