21 de setembre 2009

un missal...

Resulta curiós el procés febril que ha atacat alguns sectors, molts d’ells conservadors, en reclamar un Pacte per l’Educació. Fins i tot el rei, sembla que ho demana. Sorprenent, més quan es posa èmfasi especial en aspectes com ara respecte, esforç, excel.lència, civisme, obediència al docent...barrejant conceptes i paraules que perden el seu significat o es modifiquen depenent de qui els faci servir. Perquè el respecte, un se’l guanya...respectant. Perquè l’actitud i el model dels mestres, s’encomana, l’alegria i la desgana, l’interès i la motivació, igual que d’altres coses a la vida, traspuen del fer de l’adult, i en molts casos, l’adult és el model, si un s’ho sap guanyar.

Posem per cas això de l’autoritat del professor. Fem un paral.lelisme amb la nostra vida d’adults en societat, que a fi de comptes, el que ha de fer l’escola és preparar l’alumnat per ser membres actius i ben inserits en la vida social i laboral. I ara, escoltem o intentem recordar el tipus d’intercanvis orals, insults, exabruptes, mentides i falses acusacions que es senten als centres de poder i decisió suposadament democràtics. I les intervencions trepitjant-se la paraula, sense escoltar-se, sense cap mínima norma de diàleg ben entès.

Renoi, els diputats i caps de partit del PP, ( i d’altres, però els primers s’enduen el Nobel) que reclamen tant i tant l’autoritat, donen un exemplaritat amb el seus missatges (riu-te’n del que aprenen al carrer), que ensenyen als joves que els escolten (i als grans també) que de la mentida, l’insult, la desqualificació se’n pot fer bandera, es pot declarar als mitjans qualsevol barrabassada i per postres pretendre que tenen raó, i la veritat autèntica és a les seves mans. Es pot, es veu, aparentar educació i robar, falsejar, preparar escenaris victimistes on siguis un màrtir amb dedicació.


Seguim. Un respecte que basen en l’autoritat. Malentesa. Que "la letra con sangre no entra" I a fe que s'ho creuen, i per tot, exemples: no fa massa han declarat que l’exèrcit és qui garanteix la unitat d’Espanya, la violència i la repressió, l’autoritarisme i el tarannà antidemocràtic és el seu model social que ha de dur el (seu) país a un nivell europeu, diuen. Que he llegit que la Camacho s’ha hagut d’afanyar a desmarcar-se dels tancs, coi. Això és la pau social i la bona harmonia? Aquest és el resultat de la gloriosa educació que hem d'impartir?

D’altres s’omplen la boca de com l’excel.lència en els rendiments i la cultura de l’esforç han de ser a la base de l’ensenyament. Grans paraules. Però, què vol dir excel.lència? El de sempre, els resultats marcats de color vermell amb una bona nota. Pels bons, a qui gairebé no els cal més que escoltar una mica, que tot els resulta fàcil.

I la cultura de l’esforç? Per ells, els colzes, l’escoltar quiets i parats, no molestar ni replicar l’autoritat sagrada del professor, deixar-lo fer classe, això és, la serp que es mossega la cua. Calla, estigues quiet, escolta i no discuteixis la meva excelsa sapiència. Però, i la nostra cultura de l’esforç? Quantes hores dediquem als qui ens necessiten per tirar endavant? Quantes estones passem observant i preparant noves estratègies per tal que un nombre més gran d’alumnes no abandonin els estudis? Això és l’esforç i l’excel.lència en igualtat d’oportunitats, que no tots duem la mateixa maleta de capacitats.

Els comentaris profans solen anar pel camí de “no va bé, alguna cosa s’ha de fer” O “no tots serveixen per estudiar” Però, abandonem la idea bàsica que l’ésser humà aprèn cada dia i a cada moment. El que canvia és el que aprèn. Pot aprendre que és un inútil i que no esperem res d’ell. Pot aprendre que a casa hi ha un negoci i no li cal perdre el temps estudiant. Pot aprendre que l’han col.locat en una classe de “baix nivell” i que, per molt que faci, mai arribarà a pujar un graó. Pot aprendre que el "ben vist" del seu grup pot fer animalades de sota mà, que, com que és trempat, li perdonem. El pes de la cosa sempre recau en l’alumnat. I la culpa a la societat i als pares.
Curiosament, encara massa pocs es plantegen com canviar per millorar les dinàmiques educatives, perquè l’esforç, la motivació i el gust per aprendre no neixen del no res. Un alumne pot tenir ganes d’aprendre, i les pot perdre al cap de poc temps, i s’han d’identificar quins factors hi han intervingut. Perquè mai posem la nostra tasca damunt la taula i en la replantegem? Globalment vull dir. Enormes temaris, professors que lluiten contra el temps, ai, tan intangible, que han de fer el “seu programa”, no el que aquell grup i aquelles persones necessiten. I és que, al final, molts es senten només reforçats si els seus alumnes tenen bones notes a les PAU, encara que n'hagin perdut més de dues terceres parts pel camí.

I és una feina en la que tothom s’atreveix a posar cullerada. Jo sempre els dic, “gent, les universitats són obertes, podeu canviar d’ofici i fer-vos mestres quan volgueu”. Per cert, diu que els profes anglesos recullen firmes per no fer les proves del 7, 8, 9, 10, 11 i 12 anys. Estan tips i cuits de treballar tot un curs per preparar “exàmens” enlloc d’educar. I amenacen amb boicot si els obliguen a seguir passant-les.
Crec honestament que els nostres “exàmens” els passem cada dia quan ens relacionem amb d’altres persones, quan som correctes i amables ciutadans de a peu o de festa, quan tractem amb els infants i els vells i ho sabem fer, quan som amatents a les necessitats de qui ens envolta, quan ens aturem per oferir ajut, és la vida qui examina, el saber sense utilitat és una llosa inútil. El saber ens ha de fer persones. I l'autoritarisme ens fa esclaus, que quan s'alliberen, escampen vents de ràbia.

10 comentaris:

Striper ha dit...

Ufff tema pèliagut, i pèr no callar del tot crec que no es te gaire en compte totes les influencies externes alienes a families i escola.

Carquinyol ha dit...

Jo crec, companya, que aquest diàleg va molt més enllà dels límits escolars. Parlaves de l’autoritat del professor, difícil aquest concepte per a aquells que no respecten cap autoritat. Perquè sembla mentida que encara hagi gent que no sàpiga que a l'escola no s'ensenya tot, que moltes coses fonamentals (respecte, diàleg, civisme, etc...) s'han d'ensenyar a casa i que els pares no són una mena de "colegues grans" dels nens.

I si, a més, els que manen i els famosos diversos ensenyen que totes les regles són relatives (unes per mi i unes pels altres) el que obtenim és el que ara comença a espantar a la societat. Perquè es pot tenir ganes o no d'estudiar, però el que no pot arribar mai a passar es amenaçar a professors tal i com passa avui dia. No cal tampoc tenir als nens acollonits com passava en temps no gaire passats, però hem passat d'un extrem a un altre en un no res... i això no és bo.

Qüestionar la autoritat del professor? I és clar que sí, sempre que vingui al cas, amb fonaments i raonaments i des del més absolut respecte.

Clidice ha dit...

Els teus articles sempre tenen un punt de vista interessantíssim, i que donen peu a la polèmica, sobretot pels que estan instal·lats en el dogma que toqui ara. Sóc alumna perpètua i, per això, sempre em miro els mestres des de fora. No hi ha res a l'escola que no hi hagi a la societat. El que si que em dol, és que una professió com la vostra, abans capdavantera del pensament, per formadora de persones, s'hagi instal·lat en una queixa perenne sobre metodologia, sistemes, salaris, escalafó, medis, pares, alumnes ... i costa de veure una mica de ganes per a fer que aquells que estan a les vostres mans puguis reeixir. El sistema tot el que vulgueu, però abans les coses eren infinitament pitjor i que l'alumne se'n sortís era responsabilitat del mestre, no del sistema. Em costa d'assumir que en una classe universitària el professor se la passi parlant de les seves reivindicacions laborals durant dos mesos sense tocar per res la matèria, per exemple.
No ho sé, és molt complex, però jo que he estat alumna campanera de pro i follonera de pro, poc que gosava amb segons quins mestres, però no era per por, ni per lleis, ni per cartes a la família que em fessin quedar com una delinqüent juvenil, senzillament era per respecte ... mutu.

Anònim ha dit...

Escrius: "Perquè el respecte, un se’l guanya...respectant"

El respecte, segons el meu entendre, no és un trofeu a guanyar i com bé dius ni tan sols és un monòleg. El respecte sempre és un diàleg on no hi ha possibles mereixements ni privilegis de cap mena.

Per tant, en el respecte, no s'hi val el, sempre irrespectuós, domini tirànic.

I, doncs, com a independentista catalana que em defineixo ja ara mateix i no pas de futur, no puc ni vull dimitir o renunciar de la meva pròpia respectabilitat (digui el que digui el "Rey de EspaÑÑÑÑa"), perquè el respecte, per no aturar-se, no s'autra ni en ell. Encara que aquest individu cregui tenir cert poder de tarima i, amb aquest poder, investir-se d'imaginària autoritat, no pot fer dels independetistes catalans afalagadors servils de la seva suposada honorabilitat! Perquè, i que quedi ben clar, no som els seus esclaus.

El "Rey de EspaÑÑÑA" és un paio que per més terreny que vulgui marcar, no és més que ningú. Ni aquí, ni enlloc. I és una vergonya frustrant per un poble, que jo vull veure lliure, haver de pertànyer a EspaÑÑÑA per collons i mantenir-lo a ell i a la seva família que viuen dels esclaus fets i a punt. Un poble, una nació o un país, no és un club de fans d'un cantant famoset! Un poble, una nació o un país que vol ser, no pot renunciar al dret de ser respectat, per un gandul que s'ha trobat a dalt i a dit d'un dictador!

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

Anònim ha dit...

L'autoritat d'un mestre o d'uns pares no es pot imposar, ni molt menys per llei (encara que tinguin prou poder per fer-ho).

Repeteixo: l'autoritat no s'imposa sinó que s'exigeix per estimació i no pas per llei! Perquè la llei es limita a donar a cadascú el que es mereix o es guanya i l'estimació es dedica sempre a treballar pel bé de l'altra/e, i aquest treball és valoració i no és pas imposició.

Imposar és carregar un pes feixuc a les espatlles d'algú, i valorar o exigir és fer treure enfora el que hom pot donar o deixar-se prendre segons les seves possibilitats.

Ferran Porta ha dit...

Ja s'ha apuntat: la qüestió va molt més enllà de l'àmbit "estudiantil". El problema, al meu entendre, més que gestionar la relació alumne-professor (i tot el que l'envolta), és com gestionar la societat en sí. No pot deslliurar-se una cosa de l'altra, i més aviat diria que la primera penja de la segona.

D'altra banda, el respecte se l'ha de guanyar cadascú -també els mestres; i els alumnes- però torno al que deia a dalt: la problemàtica va molt més enllà de les quatre parets de l'escola. Considero que caldria començar a endreçar la societat (la influència dels mitjans en la societat, especialment)... i lamentablement no crec que ningú amb capacitat de posar-s'hi estigui disposat a fer-ho.

Cèlia ha dit...

Resposabilitat? No hi ha ningú que se senti responsable de res, ni de les pròpies paraules (tant l'alcohol com un deliri momentani poden eximir-nos de qualsevol responsabilitat). Els insults i actes violents omplen les audiències, però per sort, a les escoles, encara hi ha gent que hi tenim fe, que volem fer ciutadans del món! Les teves reflexions són molt bones i ens fas pensar a tots plegats!

Magda ha dit...

Doncs sí, aquestes pàgines són l'exemple que de gent que se sent i actua amb responsabilitat i sensibilitat encara en queda. I tant que en queda! El problema és que en general no són els protagonistes de les noticies dels diaris.

Doncs sí, aquestes pàgines estan plenes de bones reflexions, no només per a la gent que us dediqueu a l'ensenyament. Conceptes com respecte o autoritat són presents a tots els àmbits i masses vegades amb definicions que van pel "jo mano i tu obeeixes".

Doncs això ... de fet només volia felicitar l'autora i dir-li que ha estat un plaer descobrir-la.

Montse ha dit...

Amén al que dius, reina mora. Amén.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Sobre educació, i havent tot el que hi ha, i com que no veig possible que d'ací al moment en que em pose a parir els possibles mestres de la meua descendència s'assemblen a tu, només diré una cosa: espere el dia de demà poder educar els meus fills A CASA.