un missal...

Resulta curiós el procés febril que ha atacat alguns sectors, molts d’ells conservadors, en reclamar un Pacte per l’Educació. Fins i tot el rei, sembla que ho demana. Sorprenent, més quan es posa èmfasi especial en aspectes com ara respecte, esforç, excel.lència, civisme, obediència al docent...barrejant conceptes i paraules que perden el seu significat o es modifiquen depenent de qui els faci servir. Perquè el respecte, un se’l guanya...respectant. Perquè l’actitud i el model dels mestres, s’encomana, l’alegria i la desgana, l’interès i la motivació, igual que d’altres coses a la vida, traspuen del fer de l’adult, i en molts casos, l’adult és el model, si un s’ho sap guanyar.

Posem per cas això de l’autoritat del professor. Fem un paral.lelisme amb la nostra vida d’adults en societat, que a fi de comptes, el que ha de fer l’escola és preparar l’alumnat per ser membres actius i ben inserits en la vida social i laboral. I ara, escoltem o intentem recordar el tipus d’intercanvis orals, insults, exabruptes, mentides i falses acusacions que es senten als centres de poder i decisió suposadament democràtics. I les intervencions trepitjant-se la paraula, sense escoltar-se, sense cap mínima norma de diàleg ben entès.

Renoi, els diputats i caps de partit del PP, ( i d’altres, però els primers s’enduen el Nobel) que reclamen tant i tant l’autoritat, donen un exemplaritat amb el seus missatges (riu-te’n del que aprenen al carrer), que ensenyen als joves que els escolten (i als grans també) que de la mentida, l’insult, la desqualificació se’n pot fer bandera, es pot declarar als mitjans qualsevol barrabassada i per postres pretendre que tenen raó, i la veritat autèntica és a les seves mans. Es pot, es veu, aparentar educació i robar, falsejar, preparar escenaris victimistes on siguis un màrtir amb dedicació.

Seguim. Un respecte que basen en l’autoritat. Malentesa. Que "la letra con sangre no entra" I a fe que s'ho creuen, i per tot, exemples: no fa massa han declarat que l’exèrcit és qui garanteix la unitat d’Espanya, la violència i la repressió, l’autoritarisme i el tarannà antidemocràtic és el seu model social que ha de dur el (seu) país a un nivell europeu, diuen. Que he llegit que la Camacho s’ha hagut d’afanyar a desmarcar-se dels tancs, coi. Això és la pau social i la bona harmonia? Aquest és el resultat de la gloriosa educació que hem d'impartir?

D’altres s’omplen la boca de com l’excel.lència en els rendiments i la cultura de l’esforç han de ser a la base de l’ensenyament. Grans paraules. Però, què vol dir excel.lència? El de sempre, els resultats marcats de color vermell amb una bona nota. Pels bons, a qui gairebé no els cal més que escoltar una mica, que tot els resulta fàcil.

I la cultura de l’esforç? Per ells, els colzes, l’escoltar quiets i parats, no molestar ni replicar l’autoritat sagrada del professor, deixar-lo fer classe, això és, la serp que es mossega la cua. Calla, estigues quiet, escolta i no discuteixis la meva excelsa sapiència. Però, i la nostra cultura de l’esforç? Quantes hores dediquem als qui ens necessiten per tirar endavant? Quantes estones passem observant i preparant noves estratègies per tal que un nombre més gran d’alumnes no abandonin els estudis? Això és l’esforç i l’excel.lència en igualtat d’oportunitats, que no tots duem la mateixa maleta de capacitats.

Els comentaris profans solen anar pel camí de “no va bé, alguna cosa s’ha de fer” O “no tots serveixen per estudiar” Però, abandonem la idea bàsica que l’ésser humà aprèn cada dia i a cada moment. El que canvia és el que aprèn. Pot aprendre que és un inútil i que no esperem res d’ell. Pot aprendre que a casa hi ha un negoci i no li cal perdre el temps estudiant. Pot aprendre que l’han col.locat en una classe de “baix nivell” i que, per molt que faci, mai arribarà a pujar un graó. Pot aprendre que el "ben vist" del seu grup pot fer animalades de sota mà, que, com que és trempat, li perdonem. El pes de la cosa sempre recau en l’alumnat. I la culpa a la societat i als pares.

Curiosament, encara massa pocs es plantegen com canviar per millorar les dinàmiques educatives, perquè l’esforç, la motivació i el gust per aprendre no neixen del no res. Un alumne pot tenir ganes d’aprendre, i les pot perdre al cap de poc temps, i s’han d’identificar quins factors hi han intervingut. Perquè mai posem la nostra tasca damunt la taula i en la replantegem? Globalment vull dir. Enormes temaris, professors que lluiten contra el temps, ai, tan intangible, que han de fer el “seu programa”, no el que aquell grup i aquelles persones necessiten. I és que, al final, molts es senten només reforçats si els seus alumnes tenen bones notes a les PAU, encara que n'hagin perdut més de dues terceres parts pel camí.

I és una feina en la que tothom s’atreveix a posar cullerada. Jo sempre els dic, “gent, les universitats són obertes, podeu canviar d’ofici i fer-vos mestres quan volgueu”. Per cert, diu que els profes anglesos recullen firmes per no fer les proves del 7, 8, 9, 10, 11 i 12 anys. Estan tips i cuits de treballar tot un curs per preparar “exàmens” enlloc d’educar. I amenacen amb boicot si els obliguen a seguir passant-les.

Crec honestament que els nostres “exàmens” els passem cada dia quan ens relacionem amb d’altres persones, quan som correctes i amables ciutadans de a peu o de festa, quan tractem amb els infants i els vells i ho sabem fer, quan som amatents a les necessitats de qui ens envolta, quan ens aturem per oferir ajut, és la vida qui examina, el saber sense utilitat és una llosa inútil. El saber ens ha de fer persones. I l'autoritarisme ens fa esclaus, que quan s'alliberen, escampen vents de ràbia.