gairebé adéu

Ja gairebé donaria la cosa per tancada, i quan dic la cosa dic tot aquest espai. És el desencís?

Si busco fer un paral.lelisme entre el que passa arreu i la meva vida, m’adono que he passat el temps de revoltes amb tota la sang i una càrrega emocional i ideològica que em deia –anem bé, endavant!..
He passat de l' "ahir, avui demà i sempre" com a lema no només polític o de país, a veure que “ahir” va ser gloriós a la mida de les petites necessitats i satisfaccions humanes d’una dona que obria els ulls al món de les idees solidàries i compromeses, després d’una adolescència fosca marcada per un xicot, fill de militar.

Oberts els ulls, just el dia del gran casament, just posat el dos a l’aniversari, el vaig plantar quan encara ni les separacions eren reconegudes. Un notari havia de certificar un fet que em va separar de la família i gairebé em costa la feina.

Però es va obrir un ahir on florien les petites conquestes, on amb un compromís personal afegit a molts com el propi, aconseguíem, per exemple, fer del Aiguamolls de l’Empordà reserva natural, després de passar nits al ras i al “cuartelillo”. Un ahir de lluites i de córrer pobles explicant que era això de l’ecologia, de pintar sols lluents de nit.

Un ahir on refeiem amb maons de fe, una escola amb nous aires, unes relacions progressivament més igualitàries, quan això de ser dona era una lluita i un orgull pels petits èxits personals. Vam plantar cara, vaig plantar cara i vam iniciar una mena de miratge de reconstrucció. Pedrolo es va convertir en el meu autor de capçalera, les escoles d’estiu en la meva plataforma d’aprenentatge d’allò que ningú m’havia ensenyat. Llegia compulsivament tot el que sortia de Reggio Emilia i vaig conéixer Gramsci de retruc.

Molt més tard la vida em va donar la oportunitat d’obrir canals per a les meves inquietuds, i em vaig guanyar (és clar) enemics a pols entre qui manava en els meus petits àmbits. Però hi va haver alegries que s’esvaeixen com el fum.

Ara, però, visc aquest moment com la mort dels ideals, i l’èxit de les accions “tirita”, i perdoneu-me l’expressió. Tot allò que es fa, és fa, però poc es pensa. I quan es pensa, es pensa acarat a l’àmbit funcional i diari, fora de qualsevol marc d’ideals i de futur. És ben fàcil parlar de com fracassen les grans trobades mundials si un s’ho mira des de l’òptica del conservadurisme d’allò miserable i petit que ens queda.

De vegades, és quelcom tan proper com una escala sense veïns estranys. Ens aferrem a les restes del naufragi, perquè el nostre Titànic de benestar s’ha enfonsat. I ens barallem per un tros de fusta que sura, fins la guarniríem amb una flor per donar-li aspecte de llar acollidora.

Però al pensament dominant no hi ha cap principi que no sigui buscar benestar personal per damunt del bé col.lectiu. Falta la qualitat essencialment humana. Floreixen arreu els fanatismes, perquè només poden florir davant la inmaduresa personal. Permeteu-me una petita broma. En el fons, no haureu d’anar tan lluny. A casa tenim un nou semidéu. Adorem Guardiola.