24 de gener 2010

gairebé adéu

Ja gairebé donaria la cosa per tancada, i quan dic la cosa dic tot aquest espai. És el desencís?
Si busco fer un paral.lelisme entre el que passa arreu i la meva vida, m’adono que he passat el temps de revoltes amb tota la sang i una càrrega emocional i ideològica que em deia –anem bé, endavant!..
He passat de l' "ahir, avui demà i sempre" com a lema no només polític o de país, a veure que “ahir” va ser gloriós a la mida de les petites necessitats i satisfaccions humanes d’una dona que obria els ulls al món de les idees solidàries i compromeses, després d’una adolescència fosca marcada per un xicot, fill de militar.
Oberts els ulls, just el dia del gran casament, just posat el dos a l’aniversari, el vaig plantar quan encara ni les separacions eren reconegudes. Un notari havia de certificar un fet que em va separar de la família i gairebé em costa la feina.

Però es va obrir un ahir on florien les petites conquestes, on amb un compromís personal afegit a molts com el propi, aconseguíem, per exemple, fer del Aiguamolls de l’Empordà reserva natural, després de passar nits al ras i al “cuartelillo”. Un ahir de lluites i de córrer pobles explicant que era això de l’ecologia, de pintar sols lluents de nit.

Un ahir on refeiem amb maons de fe, una escola amb nous aires, unes relacions progressivament més igualitàries, quan això de ser dona era una lluita i un orgull pels petits èxits personals. Vam plantar cara, vaig plantar cara i vam iniciar una mena de miratge de reconstrucció. Pedrolo es va convertir en el meu autor de capçalera, les escoles d’estiu en la meva plataforma d’aprenentatge d’allò que ningú m’havia ensenyat. Llegia compulsivament tot el que sortia de Reggio Emilia i vaig conéixer Gramsci de retruc.

Molt més tard la vida em va donar la oportunitat d’obrir canals per a les meves inquietuds, i em vaig guanyar (és clar) enemics a pols entre qui manava en els meus petits àmbits. Però hi va haver alegries que s’esvaeixen com el fum.

Ara, però, visc aquest moment com la mort dels ideals, i l’èxit de les accions “tirita”, i perdoneu-me l’expressió. Tot allò que es fa, és fa, però poc es pensa. I quan es pensa, es pensa acarat a l’àmbit funcional i diari, fora de qualsevol marc d’ideals i de futur. És ben fàcil parlar de com fracassen les grans trobades mundials si un s’ho mira des de l’òptica del conservadurisme d’allò miserable i petit que ens queda.

De vegades, és quelcom tan proper com una escala sense veïns estranys. Ens aferrem a les restes del naufragi, perquè el nostre Titànic de benestar s’ha enfonsat. I ens barallem per un tros de fusta que sura, fins la guarniríem amb una flor per donar-li aspecte de llar acollidora.
Però al pensament dominant no hi ha cap principi que no sigui buscar benestar personal per damunt del bé col.lectiu. Falta la qualitat essencialment humana. Floreixen arreu els fanatismes, perquè només poden florir davant la inmaduresa personal. Permeteu-me una petita broma. En el fons, no haureu d’anar tan lluny. A casa tenim un nou semidéu. Adorem Guardiola.

24 comentaris:

Joana ha dit...

Dona... has aconsseguit moltes coses, petites potser, però fan camí..
Encara queden, quedem, persones que pensem en el bé comú, per estrany que sembli.

Carme ha dit...

Zel, els ideals no moren mai. Tot són moments i moments i malgrat tot el desencís d'aquests moment (no vull dir només el teu) la humanitat, molt poc a poc avança. I retrocedeix, també i torna a avançar. La humanitat, la societat tant imperfecta com cadascun de nosaltes, que avancem amb entrebancs... amb errors, però avancem. Crec que sí que queda molta gent que pensa en el bé dels altres, de tots.

El món cada cop és més complex i més difícil de debatre. res nio és tan blanc ni tan negre com ens sembla o com a cops voldríem. T'entenc profundament, però no vull que els ideals es perdin. Ni els teus tampoc.

XeXu ha dit...

Si tu perds els ideals, què ens quedarà a nosaltres? Cert que aquest món cada dia està més podrit, però sense persones com tu que miren de canviar-lo encara ho estaria més. Entre els blogaires mateix n'hi ha de molt solidaris i que actuen realment per millorar les coses. Pensa en ells quan pensis de que defalleixes, perquè no estàs sola.

Cosmo ha dit...

Zel, no puede ser que te des por vencida. Eres muy apasionada, mira atrás, 2,3 décadas,de verdad no notas grandes cambios? La población mundial aumento mucho y con ello, los problemas. Animate,descansa. Abrazos

Cèlia ha dit...

La passió per la vida porta al desencís, potser millor equilibrar emocions i, de forma tranquil·la, no deixar mai d'acollir i escampar bons sentiments... i això, n'estic segura, continuaràs fent per sempre. Aquesta és una plataforma que ha fet anar una miqueta més lluny del teu entorn i estem encantats d'haver-te conegut. Tots portem històries al darrere. Jo per sort, també he dut molts anys dues coses molt a prop del meu cor: un sol amb no gràcies (i avui no he pogut ser a Ascó i em sap molt de greu) i unes qutre barres que ens recordavem que sí som una nació. Em sembla que amb els actes, amb el somriure, amb el seny i la rauxa... serà la millor manera de fer-ho entendre. I cadascú hi posa més ingredients d'una cosa que de l'altra, però l'únic que ens ha d'importar, finalment, és poder arribar a ser humans, a compartir (sense significat religiós sinó espiritual, que és infinitament diferent). Molts i molts petons. Jo, aviat, també vull fer un descans perquè necessito, altra cop, la meva intimitat.

rebaixes ha dit...

Renunciar a ser la Zel, serà un pecat que te'l hauràs de confessar. Mai ningú ha fet prou per una idea..., més si espera que l'aplaudeixin o que la segueixin. la idea d'un mon millor és complexa, difícil per que és una pujada on arribarà la Humanitat potser mai, però aquest sol que cada un de nosaltres tenim en ment no podem deixar-la a banda mai, o sinó és renunciar a tot el que hem fet per la causa. Sempre en tindràs de dubtes, per que el desgast que un sofreix és majùscul... i com el pèndul mai esta quiet i ens pot afavorir o... Pensa també que de contraris n'hi han arreu, per comoditat, per prepotència, per que ells ja tenen la salut, el diner i el seu amor... Respira fons i acomoda la forma d'actuar i no et malmetis, en quest lluita tothom fa falta... Jo ja sé que no hi arribaré ni al oasi de descans, però si ho deixem còrrer ningú arribarà. Voldria que m'entenguessis, vull el teu bé i tu has de voler el dels teu cercle d'influència almenys. No reneguis de res reneguis...segueix... una abraçada Anton.

Arare ha dit...

Zel, només et puc dir que miris endarrere per adonar-te'n que no tot ha anat tan malament (encara que jo mateixa ho veig així moltes vegades) i mira endavant pensant que "tot està per fer, encara"...

A mi personalment em sabria molt greu que tanquessis aquest espai perquè m'he acostumat a venir a llegir-te si no cada dia, ben sovint i a estar d'acord amb el que dius, encara que no sempre et deixi comentaris.

Malgrat tot, entendria que volguessis descansar una temporada; el que et demano és que t'ho repensis i - egoïstament- et recordo que podries deixar uns quants orfes per la xarxa i això no està bé! :)

Ferran ha dit...

Decencís perque hi poses moltes esperances, i les coses no són mai com nosaltres les voldriem veure. Una persona com tu, Zel, que té les idees clares i la força imprescindible per denunciar les injustícies que fan del món un lloc no prou bonic... algú com tu només pot fer pauses, de tant en tant, però no plegar veles. La lluita és massa important, l'objectiu massa il·lusionant. Donem-nos forces, entre tots, per no defallir i continuar.

Un petó ben fort.

rits ha dit...

Fins i tot les persones amb els pensaments més clars podeu dubtar i decepcionar-vos. No és fàcil i has lluitat i molt!

DE vegades cal descansar per veure-hi clar. Però no deiuxis mai de caminar! el teu alè ens esperona!

novesflors ha dit...

Potser és egoisme per lameua part però m'agradaria que, tal com diu un comentari anterior, et prengueres una pausa si et cal però no plegares veles definitivament.

sargantana ha dit...

si em preguntesis, et diria que no ho fesis,tu i nosaltres ho trovarem a faltar.

pero si et cal un descans o veure les coses en prespectiva...
serem pacients i t'anyorarem fins que tornis.

pero sapigues que ets una especie de guia espiritual...com un sigro a la sabata que em fa dir...coi sargantana!! no badis!!que aixo no esta be!!

un peto perque et fasi companyia..decideixis el que decideixis.
mua!!
;-)

garbi24 ha dit...

La vida es anar sobre un cavall desbocat, per desgracia, però si baixem del cavall, només veurem passar cavalls galopant a cada costat nostre, simplement ens quedarem enrrere. Es això el que realment volem? Dificil decidir, si, però cal fer-ho, només ho pots fer tu.
Que tinguis sort

Striper ha dit...

Nena de vegades tenim aquesta sensació , pero no defaxeixills i contunua endavant , una abraçada molt gran.

Magda ha dit...

On vols anar bou que no llauris?

T'he conegut fa ben poc, el meu espai en el ciber és una petita cabana amagada darrera els arbres, té les portes ben obertes per a qui hi vulgui entrar si hi passa, però va ser construïda pensant només amb alguns amics, coneguts del món real que no ens podem trobar fàcilment per fer tertúlia. Vull dir que bloguejo relativament poc, m'escapo rares vegades a les grans ciutats. De tant en tant passejo i miro alguns blogs, com si mirés aparadors, m'agraden poc i molt, res més, torno a la meva cavada, no en sé gaire de fer relacions.

Vaig veure "Ara mateix" i em va agradar, més que això, em va interessar, sincerament era una cosa diferent, hi havia una altra manera de veure les coses, una passió que m'atreia. Vaig haver de treure el nans. Fer-me'n seguidora em semblava necessari, com un acte de comunió amb allò.

Sé que sempre seràs el mateix bou, i que sempre llauraràs, mai no ho podràs evitar. Però és cert que de vegades a la terra hi ha molts rocs i es trenquen les relles.

Ens "veurem" segur.

kweilan ha dit...

Ja t'han dit tantes coses que poc puc afegir-hi. És cert que hi ha coses que ens envolten que mouen al desencís però la passió i les ganes d'anar més enllà no han d'abandonar-nos.

joanfer ha dit...

Te'n adones que, en el fons, tota la història que has explicat és una història d'amor (a la vida, als teus ideals, al teu dia a dia...)?
Doncs, com a història d'amor que és, també té les seves crisis, els seus dubtes, els seus alts i baixos... Segur que n'has tingut molts i sempre te n'has sortit!
Potser és que te n'adones també que ets humana, i que tens els teus límits. Això és bo, no ho dubtis.
Com molt bé ja t'han dit, és bo aturar-se un moment, mirar enrere i valorar si tot allò que has viscut ha valgut la pena. D'aquesta manera estic convençut que la resposta serà que sí i això t'ajudarà a continuar endavant...
Un petonet! ;)

Toy folloso ha dit...

Em permeto la inmodèstia de pensar que la enquesta que et vaig enllaçar a l´anterior post, pugui tenir part de culpa en la emprenyamenta que has agafat.
El ventall de comprensió vers el fenòmen de l´inmigració va des de la satisfacció personal de escolaritzar al petit africanet, fins a qui ha de claudicar amb els seus pares, deixant-los el control de l´edifici i fotent el camp de l´escala en ser el darrer veí "estrany" que hi vivia.

Llegirte em dona una visió menys tancada del món, potser m´hagi tornat més tolerant; però agafa-ho com una confessió egoïsta i no com un afalac, que has de viure el blog com una cosa teva, lliure de influències tals com comentaris, visites o palmellades a l´esquena.

yraya ha dit...

Zel, potser també necessites estar un temps lluny de lluites i revoltes, arriba un punt en la vida que es necessita "formatar el disc dur" que tenim al nostre cap i deixar passar el temps.
El que estic segura que les teves idees seguiran aquí, jo ho desitjo i que surtin quan creguis que han de sortir.
Un petó molt fort.

Julia ha dit...

No imagino Teresa de Calcuta tirant la tovallola. Potser és que tots aquests de la nostra generació que varem lluitar i força per un món millor, en el fons lluitavem per aconseguir satisfaccions personals i és per aixó que ara no ens mola el que veiem, perque la pel.lícula de indios y cowboys s'ha acabat. Ara és la hora de treballar seriosament i tirar endavant menjant-se les frustracions quan la cosa va massa a poc a poc. Potser és que alguns, malgrat ser molt progres i revolucionaris, vivien en bones casetes i podien anar a escola sense problemes, vaja com poden fer ara tots els nens, tant si viuen a bones casetes com si viuen a pisos humilds. Però és clar, que sabiau vosaltres de les miseries que els seus pares van haver de passar en barraques sense aigua ni llum i haven-t'hi de posar-se a treballar als 14 anys, quan no als 12. Si noia, la petita i mitjana burgesia progre no esteu ara millor que abans, perque abans ambicionavau llibertat, la resta no ho necessitavau, i ara ja la teniu però ningú no us fa cas. Heu deixat de ser herois. Ara el que toca es treballar amb paciència i des de l'anonimat, però aixó no mola. No, definitivament era molt més divertit abans. Inútil pels que realment ho passaven força malament, però divertit, sí.

el paseante ha dit...

Et diré una cosa. No combrego gens amb els teus plantejaments. Però m'agrada llegir-te, conèixer el teu punt de vista. Crec que raones. I em fas pensar. Ets brillant en les teves exposicions. Algunes vegades em fas riure (en el bon sentit, per les teves frases brillants), d'altres em fas emprenyar una miqueta, moltes m'agradaria discutir amb tu amb un cafè a les mans. No ho sé... M'agradaria que no tanquessis. Però això ho deixo en les teves mans. Un petonet.

m.eugènia creus-piqué ha dit...

Tambe es un deu per mi en Guardiola, i ara que arribo jo, sisplau no tanquis la barraca.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ànims!
La revolta de cada dia és consubstancial a una vida més digna.
Les interseccions entre l'univers personal i el col·lectiu ens fan mantenir una complicitat que cal redimensionar i adequar a les realitats d'ara que tenen un origen precís i universal.

Qualsevol injusticia és portadora d'un relat de revolta i complicitat, sense anar més lluny, llegint els debats que apareixen en el teu blog entorn del racisme, encara flipo que pugui haver gent que sigui comprensible amb l'abjecció del govern de Vic.

En aquest sentit, Zel, et passo un enllaç a l'article que m'han publicat a la web de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista:

és aquest:

http://revoltaglobal.cat/article2647.html

i celebro la teva amistat internàutica comuna que compartim amb en Toni de Mataró, revoltaire anticapitalista, des del seu blog "l'estel de la llibertat".

Continuem el combat!

- assumpta - ha dit...

Quan un és "lluitador" de mena, lluitador de vida, pot aturar-se entre combat i combat però seguirà lluitant.

Es porta dins i no crec pas que res ho canviï. Potser sí que ara les coses són diferents i el conformisme sembla regnar en aquests dies. I és per això pel que justament cal lluitar més i cridar més fort, perquè els altres ho sentin i s'uneixin al clam.

Ànims Zel!, això és el que tu fas en la teva vida i dia a dia també en aquest bloc. I nosaltres t'escoltem i et seguim i cridem amb tu!

Potser ara et cal una aturada, fes-la. N'estic segura que tornaràs!

Una abraçada.

GAVILAN ha dit...

Se como el agua que se adapta a todos los lugares y se acomoda a todas las formas sin perder su identidad.
Se como el agua, que dejándose caer por el camino más fácil, alcanza rauda su destino, el Océano.
Se como el agua que esquivando la roca, que paradoja, la moldea hasta hacerla desaparecer...
Se como el agua, que cambiando constantemente de estado, es capaz de habitar mundos tan opuestos como los gaseosos y los de temperatura de congelación.
Se como el agua que, impregnada del palpitar de la Existencia, acondiciona espacios de vida por doquier, en este Planeta.
Querida amiga, no te costará mucho, ya que entre un 75-80 % de ti es agua.
SE COMO EL AGUA...
NAMASTÉ
EPI