quina barra de vaga... (som l'enemic a abatre, o, també, plouen garrotades)

Malament rai quan per llei s'ha d'imposar la pròpia llengua. Això ens acaba de mostrar com n'estem de malament. Malament rai quan les empreses del sector es posen d'acord per donar la raó als arguments del PP, dels Ciutadans, i de d'altres grups perillosament propers a idees feixistes pel que fa a imposició de la colònia sobre el colonitzat.

Ja només ens faltava això. Ara, per postres, com que no en teníem prou, sortim als diaris de l'altra banda com els radicals que no som, però que aviat ens obligaran a ser.

Que n'arriba a ser de trist tot plegat. Jo, com molts que vivim a poble, tinc molt poques oportunitats de veure cinema parlat en la meva llengua. I no en tinc cap per veure cinema subtitulat en la meva llengua, d'aquest no n'he gaudit mai. Ben fàcil seria subtitular, i molt menys costós, però llavors ens diuen que se'n va en orris un sector que viu dels doblatges. Coi, que no cobren per doblar al català?

El que més m'emprenya, és que cada dia que passa em trobo més embolicada en actituds que no són pròpies de mi mateixa. Em trobo corregint i emprenyant companys de feina, amics i amigues quan alegrement passen a l'altra llengua. Hi ha moments que sóc fins i tot perapunyetes. Fa un parell de dies, buscàvem recursos a la xarxa per un projecte de treball. En vam trobar molts, en castellà. M'hi vaig negar. No pas per gust, però hi ha aprenentatges que abasten un lèxic bàsic en la nostra llengua, que s'han de guardar com un tresor.

A les escoles, ja ho debeu saber, des del curs passat, tenim un PL, projecte lingüístic, que vetlla per l'ús exclusiu del català tret dels àmbits o matèries que s'imparteixen en anglès o castellà. Quan el vam començar a posar en estudi, molts pensaven només en la complicació de la feina, fer una anàlisi dels usos lingüístics en tots els àmbits escolars. Passar enquestes, treure conclusions, establir prioritats...

Però un s'adona que si no ho fem així, amb tota la duresa i l'exigència que són necessàries per mantenir el català com a llengua d'ús, d'aquí pocs anys serem una relíquia, una mena de fet testimonial que no tindrà categoria de cultura. Mai havia sigut tan enganyosament devastador, una eina de doble tall, el principi segons el qual la comunicació ha de prevaldre per damunt de tot. Per nosaltres, un país petit amb cada vegada menys parlants de català com a primera llengua, disposats a mantenir-la, les lleis d'obligatorietat són el darrer recurs, però l'únic que ens pot salvar. Això sí, hi hem d'afegir voluntat, molta voluntat i molta fermesa. I reclamar amb el que sigui el que és nostre per dret. O sigui, totes les manifestacions culturals, el cinema, també. No podem perdre de vista que per molts, som l'enemic a abatre!