21 de febrer 2010

Homenatge a Salvador Espriu. 25 anys d'enyor




Variacions, transformació lliure, amb les sàvies paraules d'un preciós poema d'Espriu.


Disculpeu-me la gosadia. Hi trobareu en color el seu final, que ha sigut el meu principi, a manera d'homenatge per un home ferm, amb una gran visió de futur. Un home que estimava els països Catalans com pocs, que en patia, que no s'estalviava de denunciar la injustícia i la maldat. Algú va dir que, només per entendre bé allò que escrivia, pagava la pena aprendre català.







L'original:

.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.
"Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

.
La variació de l'"Ara Mateix"

.

floreix la veu dels insubmisos
hi ha vermell de roselles, posades al pit, senyal de flama
comencem a segar, prou de fatídics obscurs d’odi opressor
les males herbes s’han d’esporgar, cal afamar la terra
després, quan tot sigui ja net encetarem
l’alba... nou dia, nova llum...
és llarg d’esperar, són massa anys, massa vides perdudes,
en la tenebra dels temps difícils, farts d’agonia lenta,
els mots ens han mort a la boca, massa hem callat
de cada cosa en tenim un record propi, nostre, amagat
camí que ens ha costat recórrer, amants
de la terra, d’aquest nostre país petit
lluny del desert dels móns insolidaris, tancats en el núvol
del nostre somni, sempre mirant enllà, més enllà
esdevenen cims les veus dels vells, i dels joves, i l’espera
de lentes hores, solitud i silenci que brama... llibertat!
escoltem, ara potser sí,
per l’alta mar d’espigues dels nous plançons que van creixent,
fidels, som i serem, com abans, com sempre i fidels ens mantindrem
al servei d’aquest poble.

9 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Connexions. Divertit aquest exercici de construir a partir de mig verset, Zel.

Consola poder llegir gent compromesa com Espriu.

Thera ha dit...

Preciós, tot un exercici! Jo no ho trobo una gosadia, tot al contrari, un bonic homenatge.

McAbeu ha dit...

Certament és un bonic homenatge, i a més te n'has sortit molt bé.

LlunA ha dit...

Fa molt que no passejava entre paraules...pel teu blog...veig que ha canviat una mica, només d´aspecte, la màgia segueix com sempre, intacte.
petons

Jordi Pinyol ha dit...

És curiós que, en certa manera, el meu homenatge a Espriu també consisteix en una variació o utilització d'alguns dels mots que havia deixat escrits el poeta. En el meu cas, però, és una creació de fa 25 anys i en el teu una readaptació dels mots als temps actuals.

No sé si m'he explicat prou bé o tot plegat només és un garbuix de pensaments en veu alta. Sigui com sigui, jo ja m'entenc!

Has fet molt bona feina, com sempre!

Petons!

El veí de dalt ha dit...

Ets la repera! No canviïs!

Tonina ha dit...

Preciós. Un gran homenatge, sempre des dels mots, amb uns versos molt ben encadenats.
Salutacions

yraya ha dit...

Crec que aquest home ha tingut poc reconeixement, amb tot el que deixo per la seva terra.
Petons

el paseante ha dit...

També diuen que era un malcarat i un vanitós :-(