21 de febrer 2010

...de seguidors i fidelitat... (directe a ca l'Antón)

Jo sóc de mena fidel. O fidel de mena, com més us agradi. Tot i que la meva fidelitat no sempre es vegi, tinc molt presents les persones que m’estimo, que em fan companyia i que, malgrat no tenir-hi contacte sovint, m’arriben al cor. Així mateix, sóc fidel al meu país, a la meva llengua i a la meva ideologia, i això és un mal tràngol, perquè aquests que teòricament m’haurien de representar, fa temps que m’han decebut. Però què hi farem, sempre confio, sempre espero, sempre somio...
.
Parlo de fidelitat...perquè? Per vosaltres. Sóc seguidora de.... bufff!!! Tots els qui són posats a la barra lateral tenen un foradet al meu cor, segur que el que escriuen o diuen o pensen, m’és proper, i per això hi són. I d’aquests en trobes si busques i llegeixes. Alguns són molt presents, d’aquells fidels de veritat, més que no pas jo. I d’aquí ve el meu disgust. Tant si poso la llista alfabèticament, per trobar algú en concret més ràpid, com si la poso per actualització, el meu temps és curt, i sempre perdo pistonada.
.
I em sap greu, al cap dels dies, pensar en el nom de qui hi ha darrera el blog, adonar-me dels dies que fa que no hi passo, i tenir un sentiment com d’haver deixat anar de la mà aquell o aquella que tant afecte han mostrat sovint... i si un dia, quan hi vaig, ja no hi són?
.
post dedicat a l'Antón, veieu el que us deia? He passat a casa seva, i crec que farem molt bé d'anar a fer-li companyia!

16 comentaris:

Ferran ha dit...

Entenc perfectament els teus sentiments, en aquest sentit. Creem vincles, però són vincles relativament dèbils, perquè només són virtuals. A mi també em passa: "i si un dia tanca el blog i plega?"; em sap greu pensar que això pugui passar, a cal qualsevol dels meus benvolguts habituals.

Celebrem que ens tenim, i que sabem com trobar-nos!

Un petó, maca.

Magda ha dit...

El temps és curt, no arribem allà on voldríem. Sempre s'escapa alguna cosa. Però quan el sentiment hi és troba les maneres d'arribar allà on ha d'arribar. Tu, especialment, ets una persona que sempre acabes arribant. I és bo saber que queda gent d'aquesta mena. Amb un fanal encès i una porta oberta, és la millor imatge que podries trobar.

Deies al meu blog que els que haurien de parlar no parlen. Hi estic d'acord. Però hi ha un problema pitjor, els que haurien d'escoltar no escolten. Massa xerrameca inútil i massa pocs fanals amb portes obertes. Tant senzill que podria ser!

Obro la teva porta i trobo el camí capa a ca l'Antón, avui una abraçada per a ell. No calen paraules.

El veí de dalt ha dit...

El dia que tanqui la barraca sempre em quedara el record amable de blocaires com vós...

nimue ha dit...

jolin... acabe de passar per ca l'Anton, espere que tot anirà bé :(
Una abraçada, guapa bonica.

Albert B. i R. ha dit...

El "problema" (en aquest cas és un`punt molt positiu) és que hi ha tants blogs de qualitat en el món de la catosfera que és impossible llegir-los i passar amb prou freqüència per tots.

Arare ha dit...

tots teniu raó.

Hi ha massa blogs susceptibles de ser llegits i massa poc temps per llegir-los i encara menys per comentar-los!

Un petonet!

XeXu ha dit...

Com diu el Veí, potser algun dia haurem de tancar, i qui sap si no ho hem fet ja gràcies a tota la gent que som i que estem per aquí, alguns dies més, i d'altres menys. Però si mai faltem, tot el que hem viscut aquí quedarà. Com ja va quedant, encara que hi siguem. Cadascú al seu ritme, que aquí es cobra el mateix tan si passes com si no.

kika ha dit...

i no és bonic tot això que penses? si et sap greu pensar en el que pots perdre, vol dir que de moment tens molt i molt valuos! :-)
estic encantada d'haver-me fet blocaire :-)

- assumpta - ha dit...

El món blocaire és un quid pro quo, però tot sovint (parlo per mi) rebo més del que puc donar.

El meu pare sempre deia, qui fa tot el que pot, no està obligat a més.

Ets un "Cel"!
Una abraçada.

Striper ha dit...

Mira mai ningu sap el que pot durar un bloc ni com ni quant tancaras, un peto bonica.

Efrem ha dit...

Aiix...!! Mira, aquí tenim la prova de que encara hi ha bones persones en aquest món... Una de les coses que em frena per instal·lar-me a Barcelona (en forma de llar, o permanentment) és precisament això, que sembla que aquesta mena de voler el bé als altres no hi sigui tant present com als pobles.

Ma-Poc ha dit...

Costa arribar a tot arreu, però si seguim endavant crec que en bona part és per tota la gent que de tant en tant ens ve a sauldar...

Carme ha dit...

A tots ens costa arribar a tot arreu... i encara més comentar a tot arreu. Jo abans comentav a tots els blogs on entrava, ara no puc fer-ho, prefereixo llegir i seguir-ne més encara que no puc comentar-los tots. Podria dir que als de la meva llista els llegeixo sempre, encara que no comenti. A tu també i sé que hi ets. No importa quantes vegades, ni com, ni quan... Una abraçada, Zel.

Mon ha dit...

Vivim tant i tant de bolit que si un dia decidim parar el món i arracar-lo poquet a poquet potser ens aniria millor....una abraçadeta i mil petons

merike ha dit...

Sóc fidel al teu país. Estaré venint de nou per Saint Jordi:) Espero anar-me'n a Costa Brava al jardí botànic de Blanes. Però tinc una setmana només.
Desitjo que podria ser fidel als meus seguidors, no n'he tingut tants com tu, sols 76!!! Però és ja difícil quan sóc una estrangera. Ets sovint en els meus pensaments. El teu blog és fabulós. Abraçades.

el paseante ha dit...

No he mirat si sóc a la teva llista de links. Tu ets a la meva. T'he descobert fa poquet, però et vaig visitant. Més o menys et començo a conèixer. Tens punts de vista que m'agraden i altres que no. En qualsevol cas, escrius molt bé. M'agrada la gent que sap escriure. Vaig a conèixer l'Anton. Potser faig tard.