Relats Conjunts. Un joc de dos

Ajaguda a l’herba, mirava embadalida el cel, sense recordar ben bé que coi feia a aquelles hores de la nit a fora. Darrerament, massa coses l’enterbolien, però qui realment li tenia el seny près era aquell xicot pèl roig, seriòs i sorneguer alhora. Tenia els seus ulls clavats al cor, ben conscient que ell no n’era, d’això. O no ho semblava. Si més no, ella l’havia seguit i ja havia fet prou passes per aconseguir la seva atenció, però sempre la sorprenia veure en ell aquell gest de tortura, aquells ulls perduts en un miratge fosc...
.

.
La nit següent, sorprenentment, el va enxampar arrodonint un esboç d’un bell paisatge, aquell nocturn que cadascun veia des d’un prisma propi, únic...
.

.
Ella va trobar que el cel era massa fosc, i va sucar els dits a la paleta, amb un xic de por, com de puntetes, escampant onades blanques, somiant el mar...

.
Ell va resseguir la seva mà per esborronar el cel que volia fosc...

.
Ella, tossuda, va pintar una lluna groga, com les que feia de petita a la llibreta de l’escola...

.
Ell va entendre el joc i es va deixar seduir per l’escalfor, encerclant els seus dits, perseguint un somni càlid...

.
Ella, enjogassada, li va guarnir el cel amb estels...

.
Ell, perdut altra vegada, li’n va deixar un de blanc de testimoni, un far per recordar el somni d’una nit, potser el darrer somni...
.