Ajaguda a l’herba, mirava embadalida el cel, sense recordar ben bé que coi feia a aquelles hores de la nit a fora. Darrerament, massa coses l’enterbolien, però qui realment li tenia el seny près era aquell xicot pèl roig, seriòs i sorneguer alhora. Tenia els seus ulls clavats al cor, ben conscient que ell no n’era, d’això. O no ho semblava. Si més no, ella l’havia seguit i ja havia fet prou passes per aconseguir la seva atenció, però sempre la sorprenia veure en ell aquell gest de tortura, aquells ulls perduts en un miratge fosc...
.
.
.
La nit següent, sorprenentment, el va enxampar arrodonint un esboç d’un bell paisatge, aquell nocturn que cadascun veia des d’un prisma propi, únic...
.
La nit següent, sorprenentment, el va enxampar arrodonint un esboç d’un bell paisatge, aquell nocturn que cadascun veia des d’un prisma propi, únic...
.
.
Ella va trobar que el cel era massa fosc, i va sucar els dits a la paleta, amb un xic de por, com de puntetes, escampant onades blanques, somiant el mar...
Ella va trobar que el cel era massa fosc, i va sucar els dits a la paleta, amb un xic de por, com de puntetes, escampant onades blanques, somiant el mar...
.
Ell va resseguir la seva mà per esborronar el cel que volia fosc...
Ell va resseguir la seva mà per esborronar el cel que volia fosc...
.
Ella, tossuda, va pintar una lluna groga, com les que feia de petita a la llibreta de l’escola...
Ella, tossuda, va pintar una lluna groga, com les que feia de petita a la llibreta de l’escola...
.
Ell va entendre el joc i es va deixar seduir per l’escalfor, encerclant els seus dits, perseguint un somni càlid...
Ell va entendre el joc i es va deixar seduir per l’escalfor, encerclant els seus dits, perseguint un somni càlid...
.
Ella, enjogassada, li va guarnir el cel amb estels...
Ella, enjogassada, li va guarnir el cel amb estels...
.
Ell, perdut altra vegada, li’n va deixar un de blanc de testimoni, un far per recordar el somni d’una nit, potser el darrer somni...
.
Ell, perdut altra vegada, li’n va deixar un de blanc de testimoni, un far per recordar el somni d’una nit, potser el darrer somni...
.
16 comentaris:
M'ha agradat. Molt bona idea aquesta construcció del quadre entre dos. I molt ben escrit!
Ei, Kweilan, merci, mira, m'ha sortit així!!!
Un començament de relació immillorable, com a mínim sempre tindran aquell moment de creació espontània en comú. Felicitats pel relat!
Preciós....un idil.li pictòric...molt tendre! un relat que té força i emoció!
Una història molt bonica, té un simbolisme potent aquesta manera de pintar un quadre a dos.
Avui nomes passo a deixar-te un saludo!!
Un moment molt íntim aquest el de pintar el quadre a quatre mans, i ben entortolligades. M'ha agradat com ho has escrit, i el que has escrit, et felicito.
Com m'agrada aquest quadre. Doncs Rosers, no sé que passa al meu blog. Primer vaig voler treure les reaccions (allò de divertit, exl·lent...), que no recordava com les vaig posar. Trobo com treure això i a part em devia fer algun embolic amb els comentaris (tocant cosetes). El fet és que avui he trobat que havia ocultat els comentaris, però al marcar que apareguin una altra vegada, per més que ho faig una i altra vegada, el blog no es modifica en aquest sentit. Que hi farem; passa, però, que els comentaris m'arriben igual (al correu electrònic).
De totes maneres últimament em notava massa preocupat per les escasses fulles d'aquesta branca; així que potser convenia, al conjunt de l'arbre, esporgar aquest brancó.
Moltes gràcies pel teu comentari, que, usant-lo com a mirallet, parla de la teva generositat.
Massa maco per ser l'últim somni, segur que en tindran més
ÉS una delicia llegir textos com aquests.... Moltes felicitats, m'ha encantat :) Petons pintats de colors!!
Que en sou de macos i indulgents!...no sé perquè, però em va sortir així, pensant en el cel vaig veure quatre mans, aire i terra...
T'acabo de llegir, zel, i t'he imaginat pintant a quatre, sis, vuit...mans.
El relat l'he trobat preciós, i molt ben pintat amb les paraules!
Sembla que a vegades no vulguem l'ajuda o l'escalfor que ens ofereixen...felicitats, un relat ple de generositat.
Molt bonic zel, enhorabona, has tingut molt bona idea i m'ha agradat el resultat de la teva història. La veritat és que tantes pinzel·lades podrien haver estat fetes per cinc mans a la vegada...
Puc participar en relats conjunts? Què he de fer? escriure i ja està o li he de demanar permís a algú? (pregunte)
Bona idea, el quadre a quatre mans. Ben trobat :)
és tant, tant dolç i tendre, nina!
Magnific!
Poesia en estat pur!
Petonet dolç :¬)*
Publica un comentari a l'entrada