30 de maig 2010

insòlit (i verídic)

La Carmen tenia la casa polida, però poques amistats al barri. Gitana, li deien els nens pel carrer, despectivament. Segur que no sabien què volia dir realment la paraula. Però els nens, com els animals, el primer que reconeixen és el menyspreu en la veu dels grans. I se’n fotien d’una manera miserable. A casa, escoltaven les mares. No en sabien el nom, però si tenien el sentiment de xenofòbia, i una postura ben ferma d'exclusió.

-Si sentíssiu la pudor que fa només d’obrir la porta...
-Només l’has de veure, ni els fills que va tenir amb aquell firaire en volen saber res...
-Compte, què vols, un femer, si diuen que ni tan sols té cambra de bany...

Quan va enmalaltir, prou que es va acostar algú de tant en tant, gent que ningú recordava haver vist abans pel barri.

Fa molts anys que la Carmen és morta. Els veïns tafaners es delien per veure com era dins de casa seva. No van poder. Jo sí, les parets es toquen i de casa estant hi podia anar, si volia, abans d’aixecar la paret del nostre pati.

La casa encara està en venda. Diuen que ha anat de mà en mà. El temps i l’abandó han deixat moltes coses al descobert. Sovint cau algun tros més de teulada. El pati és terra lliure pels gats, i el nesprer i la prunera segueixen fruitant per ningú.

Si ara miressin, veurien quina és l’única cosa que queda dempeus. El vàter i un mirall trencat.

:
:

14 comentaris:

Carme ha dit...

Insòlit, verídic i trist...

Bona setmana, Zel

Jaume Pros ha dit...

Potser la Carmen patia alguna malaltia psíquica. Independentment del seu origen, cultura o ètnia, conviure amb uns veïns que no tenen la més elemental cura per la neteja també pot ser un suplici.

Els comportaments i expressions xenòfobes són injustificables, com tampoc no és just fer servir aquest argument quan el que realment hi ha és un problema real de convivència.

No ho justifico. I encara menys si, com dius, es transmetia un sentiment xenófob a la canalla. Però tampoc no m'agraden certs discursos que pretenen justificar-ho tot en base a la diferència.

Sigui com sigui, pobra Carmen.

Dar Vader ha dit...

El desconeixement porta a la xenofòbia però he de dir una cosa, jo he estat a cases de gitanos que se les havien fet amb quatre palets i moblats amb lo que havien recogit pels contenidors, no ho dic per criticar, els prefereixen viure així que haver de llevar-se cada matí per anar a treballar segons ells nosaltres com els rucs.

joanfer ha dit...

Realment trist, Zel. Potser si volguéssim obrir molt més els ulls del que ho fem, trobaríem més d'una Carmen al nostre voltant.
Bon post! ;)

garbi24 ha dit...

elque falta saber es si realment ella volia viure així

rits ha dit...

una història ben trista.

a casa l'àvia es posàven sobrenoms entre les veïnes. hi havia una que anomenàven "la marrana". era petita quan vaig agafar una conversa entre la meva àvia i una de les seves amigues i ho vaig descobrir. sempre m'ha fet mal escoltar-ho, em semblava molt violent. Un dia li vaig demanar a la iaia que no ho digués mai més. Ella em deia que no era amb mala intenció i que ni sabia perquè li havien posat. Jo no la vaig conèixer, però ara, encara ara, quan la mare i els tiets parlen de coses els surt aquest nom.

com es pot arribar a fer mal sense voler-ho

novesflors ha dit...

Molt trist, com el món, que el fem trist nosaltres, els humans.

Magda ha dit...

Tants ulls, tantes ments, descobrint "sense voler criticar" gitanes. Tan pocs ulls, tan poques ments, per descobrir Carmes.

yraya ha dit...

La condición humana, de algunos/as que mala es.
Una triste verdad.
Que tengas buena semana

lolita lagarto ha dit...

La crueltat em fa fàstic,
esperem eradicar-la algun dia.

Joan ha dit...

Certa, la possible moralitat (tot i que no sigui una faula, afirmes que és real -les faules també signifiquen realitats, no? ): que la xenofòbia es mama, i suposa un enorme esforç (encare que pugui no semblar-ho) per aquells que ho aconsegueixen, deslletar-se.
Petonàs

Henry The VIII ha dit...

Ei SuperZel, vaig seguint el teu blog amb posts per a tots els gustos. No sabem si ens sorprendràs amb un post com el d'avui o bé amb el de l'altre dia dels pops de colors.

Sigui com sigui un plaer.

Kisses!

Mon ha dit...

es trist però a la vegada es cert i coses així passen i per desgracia passaran

el paseante ha dit...

És bonic aquest post. Molt tendre. Però hi ha de tot en aquesta vida. Els meus pares no han tingut tanta sort com tu. Tenen dues famílies gitanes al seu carrer del poble. I noia, no és perquè siguin gitanos, és perquè els fan la vida impossible.