16 de juliol 2010

caure (col·laboració Itineràncies poètiques)

Ho sento.
M’ha caigut l’amor de la tauleta.
Sense soroll, estralls lluents
que recullo i poleixo.
Ja ho sé. L’equilibri era tan fràgil,
funambulista, crec en la força d’un fil...
fatídic, el destí, un tremolor lleuger
fa decantar la balança, i doncs?
caiguda previsible...
no el vaig saber falcar...
fidel, ferma, forta, fera embogida,
si cal m’esbudellaré
per trobar el darrer suc dels teus petons.
:

Encara no hi heu entrat? Es tracta d'anar seguint una cadena de poemes, prenent el testimoni de qui escriu abans, un joc fantàstic! Llegiu les col·laboracions aquí.


4 comentaris:

Miquel Casellas ha dit...

molt xula la iniciativa

deomises ha dit...

Deixo el germà del teu poema, que el seguia...:

Libèl·lules

L’equilibri era tan fràgil
Que el vol de les libèl·lules
Ha destruït les arestes
Que el sostenien dins meu.

Només queda la caiguda,
Després del desori relliscós
En l'amalgama de cordes,
Que són sogues per a l'enforcat.

I avui sóc jo, patibulària
Ànima, qui escolta la sentència,
Qui acata la condemna i desisteix.

Poques respostes per a abundants mots
I el vent se'ls enduu, sud enllà:
Quedarà la requesta pendent per sempre.



d.

nimue ha dit...

doncs em sembla preciós el teu poema...

I he mirat les fotos del teu viatge!! que bonic tot!!! :))
Espere que hages recarregat bateries i que el cap del teu noi estiga bé, jolin...

Ada ha dit...

Ei, què bonic!! M'encanta, Roser, qué difícil parlar d'amor sense resultar empalagós! i què difícil trobar l'equilibri... Ui no, jo passe, no estic en condicions de participar en aquesta cadena!! Necessite serenitat i un punt zen...mmmmm... jajja!!!